Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Posts tagged independència

Política

Equidistància dolorosa

Des que el sobiranisme va prendre rellevància pública a la famosa manifestació del 10J amb el lema: “Som una  nació. Nosaltres decidim.”, les coses han anat molt ràpid. El sobiranisme ha crescut a la vegada que el recolzament a l’autodeterminació s’ha mantingut estable en el 70-80%. Però no podem negar que una part més o menys important dels que estan d’acord amb que els catalans tenim dret a l’autodeterminació, i no són independentistes, no veu clara aquesta via “unilateral”. Gent del món de la cultura de la òrbita del que sempre ha representat el PSC, semblaven estupefactes i s’han expressat poc. Ara sembla que estan sortint tots de la cova. Que Coixet o Serrat expressin en veu alta el que pensen, és bo.

¿No volen  la independència? M’entristeix, però d’això es tracta. Que s’expliquin. Que donin les seves raons. Que confrontin les seves idees amb els que defensem el sí. No em molesta i no canviarà la meva opinió sobre ells. He vist moltes de les pel·lícules de Coixet i continuo sentint els discos del Serrat. I sempre he sabut el que pensaven.

El que sí em fa mal són les desqualificacions sense entrar en el fons de la qüestió. Diu la Coixet que “és quan[els independentistes] imposen les seves aspiracions, asumint que tots les compartim, que comencen els problemes”. Aclarim una qüestió: els independentistes no aspirem a un referèndum. Volem la independència, com els unionistes seguir al Regne d’Espanya. Al costat de molts no independentistes, defensem un referèndum perquè creiem que és la millor forma de saber què vol la gent. En canvi, no fer un referèndum sí imposa una sortida, que curiosament coincideix amb la que ella prefereix: el no a la independència.

Encara és més greu que digui que “[els no independentistes,] en el millor dels casos, som invisibles i se’ns escombra de l’àgora públic”. Ells, els que són de la faràndula, potser s’han expressat poc, però les seves idees les han defensat molts. A Catalunya es publiquen un munt de diaris. Per exemple, El Mundo, ABC, La Razón o El País, que es publiquen des de Madrid. En cap d’ells publiquen, de forma regular, opinadors independentistes, tret d’alguna excepció com Joan B. Culla o Francesc Serés a El País. A més, els dos diaris catalans més importants en lectors hi estan en contra; La Vanguardia y El Periódico. En aquests escriuen, sobretot, opinadors que no desitgen la independència: Carol, Pàmies, Costas, Foix, Jorba, Juliana, Puigverd, Montagut, Zarzalejos, Morán, Tapia, Évole, Fuentes, Sardà, Mejide, De España, Ollé, Palà, o Coll. Quan obres qualsevol d’aquests dos diaris, és evident la clara majoria en contra.

¿Obrir-los? De fet, gairebé mai cal. Les portades d’El Periódico i La Vanguaria són editorialitzants i contràries, ja no a la independència, sinó al referèndum.

Els comuns donen carbassa a l’1-O“, “La purga d’interior alarma als Mossos“, “Els mossos, amb la llei“, o quan els dos diaris gairebé expulsen de les seves portades la filtració de l’Operació Catalunya. Avui mateix, han utilitzat la commemoració del 25 anys de les Olimpiades per editorialitzar en contra, ignorant de passada que, per primer cop, un president espanyol ha de comparèixer a l’Audiència.

La crítica de “pensament únic” acostuma a referir-se a TV3. És xocant que, amb un 10% d’audiència, sigui la base d’una suposada idiotització dels catalans. També que s’acusi de sectari al seu director i que, aquest, després fitxi a una presentadora obertament contrària al procés. Segons ells, a la televisió pública catalana, el no a la independència no existeix. ¿No? ¿I què diuen d’això els tertulians de TV3 com López Alegre, Mercader, Tomàs, Pardeiro, Boada, Sáenz-Diez, Moreno… ¿I a RAC1? ¡Oh! RAC1… Carol, Sardà, López Alegre, Galdón, López-Fonta, Bertomeu, Mármol…

¿Llavors deu ser que silencien a la pròpia Isabel? Google també ho desmenteix. Fent una cerca ràpida, podem veure que la Coixet ha aparegut sovint en mitjans catalans aquests últims anys. A TV3 va promocionar “Normal” (2016), i va ser entrevistada a Els matins (2105), al 33, Tria33 (2015), Bestiari Il·lustrat (2013) i 33 recomana (2016), a Catalunya Ràdio, als matins (2016), o La Finestra (2015), o a RAC1 en 2016. És una cerca gens exhaustiva, d’un sol click.

En canvi, Coixet no es queixa dels mitjans de Madrid. No es queixa que, en el diari on ha escrit un y dos articles en contra de la independència, gairebé no hi hagi opinadors independentistes. Als mitjans de Madrid, tant fa si són televisions, ràdios, diaris, públics o privats. El desequilibri és tan gran, que costa d’entendre la queixa de Coixet.

Segueix amb una cosa pitjor. Assegura que no és feixista. La pregunta és: ¿qui l’ha qualificat així? ¿I des d’on? He buscat a google. A cap de les 10 primeres pàgines hi ha cap article qualificant-la així. No he seguit. Algú més fi em podria dir que, en realitat, la idea de feixista s’associa a la “d’unionista” i no a Coixet en concret. També he buscat a  google. Que reuneixi els dos conceptes i que sigui un article que pugui ser considerat catalanista, només n’he trobat els següents: un article de La Vanguardia on es parla de l’atac feixista l’11 de setembre de 2013 a Madrid, un bloc amb un article de trinitro en el què apel·la als feixistes però en cap cas, equipara feixisme a unionisme, i un article a un bloc personal amb tant sol 600 visites que, tot i no equiparar feixisme amb unionisme, sí acusa de complicitats al govern espanyol amb el feixisme. Un article entre 100 i a un bloc personal… I, en tot cas, la comparació que fa no és massa diferent a la que fa la pròpia directora quan afirma que “no ser independentista no és ser feixista, ni de Ciudadanos, ni del PP”, on ho fica tot una mica al mateix sac.

Aquí és on twitter es converteix en el comodí de qui vol justificar que ha estat acosat i insultat. Tant fa si aquests insults es produeixen després que algú hagi insultat brutalment o fet insinuacions com les que la Coixet diu patir i, aquest cop sí, des de poderoses tribunes. Per això, el seu article no és naif. És injust.

Els atacs de nazisme, totalitarisme, bolivarianisme, estalinisme, complicitat amb ETA, són tan constants, tan repetitius, des de tantes tribunes, des de tants opinadors, des de tants llocs, que em fa mal la panxa quan gent que respecto, com Coixet, Serrat o Évole ho ignoren o, amb sort, em posen al mateix nivell. I no, aquests atacs no venen de perfils d’altres tuiteros hiperventilats, que n’hi ha arreu. No. Són directors de diari, són ministres, empresaris, persones amb responsabilitats civils

Si no és veritat que els silencien els mitjans amb línia editorial catalanista, ni tampoc pateixen atacs de persones rellevants, ¿per què, en comptes de protegir-me o, com a mínim, solidaritzar-se, m’acusen de fer el que fan, no ells, però sí els que defensen allò que ells volen?

La resposta és tan senzilla com tràgica. No suporten la idea de no ser hegemònics, de no controlar el relat. No suporten que els mitjans que sostenen el seu discurs no tinguin cap capacitat d’influir. Se’ls fa increïble que molta gent no compri les seves idees. I el comodí del twitter és molt atractiu…

Sí, twitter s’ha tensat. Per tothom. I és una llàstima. El sobiranisme no és tan generós com ho era. S’ha d’estar cec per no veure-ho. Està més crispat i no m’agrada. S’acosten els moments més durs i hem de tornar a obrir els braços.

Però no és això el que diuen criticar. Es mantenen en una equidistància que els dóna un plus de legitimitat. Introdueixen l’article amb una suau crítica als del “no” per, després, atacar amb duresa als del “sí”. Equiparen l’insult d’un tuiter amb el d’un ministre. Sense tenir en compte els ressorts de poder de les parts, ni el context. Ignorant com hem arribat fins aquí. El per què. Les manifestacions massives i cíviques. Els discursos dels seus líders, amb predisposició a l’acolliment, allunyant-se de l’identitari i amb una mirada europeista.

És una equidistància que em fa mal. Perquè és falsa. Perquè no és equidistant.

Política

La comoditat de la residualitat

Assemblea CUP

No és res nou que al catalanisme li costa trobar punts d’acord. A cada nou pas, ens afegim noves dificultats. El 9N, l’acord de Junts Pel Sí i ara la investidura del Mas.

Els que no som cupaires hem de reconèixer que la CUP tenen tota la legitimitat per portar-nos a noves eleccions si no passa allò que han defensat. Tenen un paper molt complicat. A la campanya de les eleccions van prometre dues coses que s’han mostrat incompatibles: no investir al Mas i no parar el procés. Facin el que facin, fallaran a alguns dels que els han votat.

El sobiranisme té dues possibilitats: o trobar una síntesi i guanyar o implosionar i posar en stand by per una temporada molt llarga el camí cap a la sobirania. Així de senzill. A aquestes alçades, em semblen increïbles les posicions consistents en defensar l’expulsió del procés de la CUP. També les que defensen la fi del Mas, que és la manera de simbolitzar que es fa fora a CDC i les persones amb posicions de centre dreta.

Avui aquesta decisió està en mans de la CUP. Els agradi o no. Digui la Gabriel el que digui. I hi ha un altre fet: Junts Pel Sí ha fet un document amb una proposta d’acord. Aquest inclou un Pla de Xoc Social. I la renda bàsica universal. I una fórmula de control total sobre la figura del president (amb vicepresidències que buiden de competències la presidència i amb una moció de confiança en mig any). Tot això subscrit per la força de centre dreta. Mentrestant, quin moviment d’apropament ha fet la CUP?

La CUP ha de definir-se. I faria bé d’analitzar els escenaris possibles. Posem que vota no al Mas i anem a noves eleccions. Des del punt de vista de partit, perdran una part de vots que el que buscaven era garantir que el procés tenia en compte polítiques d’esquerres i seguia endavant. Acabaran a Junts Pel Sí (o ERC si es presenten per separat). Està per veure si aquest cop la Colau es mullarà en el procés electoral, el que probablement faria molt de mal electoral a la CUP.

Des del punt de vista de país, el desencantament palpable de la gent faria els resultats de les hipotètiques eleccions imprevisibles. Però sobretot faria que els vots que marxessin cap a Podem no treballessin pel procés, el que deixa el sobiranisme sense capacitat d’articular-se políticament.

Posem que el Mas accepta el repte de la CUP i deixa d’optar al càrrec de president. CDC avui només té un actiu, el president. D’això tothom és molt conscient. I alguns es pensen que matant al líder carismàtic, mates la ideologia. És un error terrible. Efectivament, avui Mas és l’única garantia que el procés es farà tenint en compte la seva sensibilitat política. De la mateixa manera que fer el procés sense la CUP seria un error perquè deixaria d’interessar a una part important de Catalunya, apartar al Mas fa el mateix amb el centre dreta catalanista. Per què Unió va boja per noves eleccions? I Podemos-Iniciativa? Cal que ens ho diguin més clar?

Pel que fa a mi, si avui un govern amb tothom implicat em demana alguna cosa, la faré. Si cal, prendré riscos. Ara, si guanyen els que defensen la marxa del Mas, que no comptin amb mi. La raó és senzilla; si a un President que està imputat per posar unes urnes, que ha defensat el procés, que li han buscat les pessigolles durant 3 anys, que l’han pressionat les elits espanyoles i també les catalanes (no oblidem què vol l’establishment català), el poble el deixa penjat, què no faran amb mi? Que se la juguin altres…

I si la CUP troba la forma de donar el consentiment al Mas? Pagaran un preu, com en el cas del no. Ara, Catalunya tindrà un govern que durà a terme algunes polítiques que han defensat durant anys (decret de pobresa energètica, inici del procés, i obertura d’importants polítiques socials). Possiblement es desencadeni el procés de cop. Veurem quina reacció té Madrid davant de l’acord. I davant d’una agressió de Madrid, què farà el sector proper al sobiranisme de Pode i els seus líders?

Mirant de fugir dels personalismes, la CUP ha caigut en el pitjor de tots: el personalisme en negatiu. Sense mirar cap de les propostes que ha fet per ser investit. Oblidant el que han fet la passada legislatura.

Ara han de resoldre el seu propi dilema vital. La política consisteix en això: gestionar la frustració quan prens consciència que, fins i tot amb poder, les coses no sempre són com t’agradaria que fossin. O això o viure en la comoditat de ser residual.

Política

Motius pel Sí el 27S: L’educació

Un dels aspectes que més preocupen la gent és l’educació. A Espanya, l’atur juvenil està al 50%, el que fa evident que la formació a Espanya no funciona bé.

Des de 1990, s’han fet 4 reformes educatives. Va començar el PSOE de Felipe González amb la LOGSE. El PP d’Aznar la va reformar i va aprovar la LOCE. Quan Zapatero va arribar al govern, va promulgar la LOE. I ara que el PP el lidera Rajoy ha impulsat la LOMCE. Una nova llei cada nou govern, el que fa impossible l’aplicació de cap d’elles. No dóna temps ni a implementar-les.

El més terrible de tot és que el debat entorn les lleis ha estat sempre sobre 2 aspectes que no haurien de comportar converses de més de 5 minuts.

El primer debat; religió o ètica. Passem mesos amb debats com si hem d’explicar que els gais són persones normals o pobrets malalts. Així estem encara… Hem de donar educació sexual als nens o esperar què ho descobreixin a la cua per prendre la píndola de l’endemà?

Que el debat se centri en si s’ha de tractar els gais com a malalts o no és ridícul. La resposta a aquestes preguntes és tan òbvia, que no mereix ni un debat de 5 minuts. Patètic.

El segon debat que s’obra a cada reforma educativa, ens afecta del tot. És inevitable que els polítics espanyols discuteixin si l’estat central ha de forçar o no que es dediquin més hores al castellà a Catalunya. Tant fa que les demandes dels pares no passin d’unes desenes en mig d’una enorme pressió mediàtica i jurídica. Tant fa que la llibertat dels pares a l’hora d’escollir les hores que dediquen els seus fills a la resta d’assignatures sigui nul·la. Tant fa que el nivell de castellà demostrat pels nens a Catalunya sigui, segons el ministeri, tan alt com el de la resta de nens espanyols.

Un altre debat que s’hauria de resoldre en menys del que es triga a prendre un cafè matutí. Els nens aprenen castellà i la immersió permet que el coneixement del català sigui bo fins i tot allà on no hi ha massa ús social.

Espanya està atrapada en aquests dos debats. Una Catalunya independent no posaria en qüestió la llengua. Tampoc no ens passaríem el dia amb discussions sobre si s’ha de tractar els gais com a malalts. Aquestes idees, que representen el PP i Unió, són molt minoritàries a Catalunya. Ho veurem a les eleccions.

Una Catalunya independent tindria l’oportunitat de debatre sobre el que és veritablement important. Per què els nostres joves no són capaços de trobar feina quan acaben els seus estudis? Quina metodologia requereix la formació dels nostres fills en aquest món tan incert i canviant? Quins recursos serien necessaris per dur-ho a terme?
De pas, també alliberaríem a Espanya d’aquest pesat debat sobre la llengua catalana a l’escola. A ells, potser també els beneficiarà…

El debat sobre l’educació s’ha de centrar en per què els nostres fills no surten prou preparats quan acaben la seva formació. I en per què tenim un dels índexs de fracàs escolar més alts del món. Alliberem-nos d’aquests dos pesats debats i potser disposarem de l’espai per debatre altres temes, molt més importants.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: Espanya no canviarà

My Notes 2 - Page 37

Quan va començar la crisi, a Catalunya es van accelerar les adhesions al sobiranisme. Espanya no tenia projecte i això va empènyer a molts a sumar-se a l’únic que hi havia. L’aparició de Podemos ha donat esperances a alguns que es formi una Espanya diferent després de les eleccions generals d’aquest any.

El que passa és que això no és el que diuen les enquestes ni els partits. Analitzem els números. Perquè la situació catalana es resolgui, cal modificar la constitució. Aquesta hauria de recollir la singularitat nacional catalana i, vista la propensió del govern espanyol a incomplir els pactes, algunes garanties què no ens trauran competències en el futur. Per a fer-ho, cal el vot favorable de 2/3 del parlament. És a dir, el 66,7% dels diputats. Dit amb unes altres paraules; només que el 33,3% dels diputats no vulguin canviar les regles del joc, el canvi és impossible.

A l’últim baròmetre del CIS de juliol, el PP i el PSOE sumen el 53,1% dels vots. És a dir, que els dos partits que han governat sempre a Espanya i que no han volgut fer concessions, poden bloquejar qualsevol canvi constitucional. I això sense sumar-los Ciudadanos, que va néixer amb l’objectiu d’acabar amb el nacionalisme. De fet, els partits contraris al referèndum sumen més del 75% de la intenció de vot.

My Notes 2 - Page 38

Però fem una mica de política ficció. Alguns creuen de veritat que Podemos guanyarà. Que tindran capacitat de pressionar perquè les coses canviïn. D’una forma o d’una altra. Els catalans hem de fonamentar les nostres esperances en què aquests sí que són diferents.

El que passa és que fa uns dies em vaig aixecar amb titulars com aquest:
Pablo Iglesias: “Derecho a decidir, por supuesto. Pero sobre todas las cosas.” No és que em sembli malament decidir sobre totes les coses. És que em recorda al “Apoyaré la reforma del estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento de Catalunya” de Zapatero. I després no va complir.

És tan inconcret… Què són les “coses”? I quan? A què hem d’esperar els catalans? Perquè, segons el candidat de Catalunya Sí Que Es Pot, Lluis Rabell, hem d’esperar a negociar amb Madrid. Però res de dades ni de com.

D’acord; guanya Podemos. D’acord, ho fa amb majoria absolutíssima. Llavors; quan toca votar? ¿O haig d’esperar a votar en les catalanes amb l’esperança que aquests sí em deixin votar? I si no compleixen, a esperar 4 anys més, que aquí no ha passat res…

Faig una proposta a l’Iglesias i els seus. I si, en comptes d’esperar els catalans, Podemos convoca un referèndum legal just després de guanyar les eleccions generals a finals d’any? Estic segur que els que votarem a Junts Pel Sí i a la CUP, estarem encantats de votar en un referèndum legal i acordat…

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: Decidir les estratègies

T’has parat a pensar quines són les principals companyies espanyoles? Telefónica, Endesa, Ferrovial, FCC, Repsol… Totes de sectors híper regulats. Totes les grans empreses espanyoles viuen de les decisions que es prenen al parlament espanyol. No et fa pensar malament? Només se salva Inditex…

A Espanya es regula perquè a aquestes empreses els vagi bé. Per triomfar, l’amiguisme també és fonamental. Per fer-ho encara pitjor, molts polítics que es “retiren”, acaben col·locats en aquestes empreses.

Rodrigo Rato, Zaplana, Ángel Acebes, Pedro Solbes, Narcís Serra, Isabel Tocino, Abel Matutes, Pío Cabanillas, Miquel Roca, Jose María Aznar, Felipe González, Pepe Borrell, Elena Salgado, Ana Palacio, Javier Solana, Josep Piqué, Carlos Solchaga… La llista no s’acaba. Tots han acabat d’una forma o una altra en alguna de les empreses d’aquests sectors. Només al sector de l’energia, n’he comptat 38. Pots consultar-los a puertasgiratorias.org.

La independència per si mateixa acabarà amb les portes giratòries? No. Faran falta moltes més coses, com una legislació i unes institucions que ho penalitzin. No com passa ara. Però sí hi ha un aspecte important que canviaria des del dia 1. A Espanya es legisla per les grans empreses. Les lleis es fan per beneficiar-les.

Com a catalans, això ens perjudica molt perquè Catalunya té una estructura econòmica basada en petites i mitjanes empreses. És a dir, en PIME’s. Sens dubte, un estat català, per pur interès, legislarà més pensant en aquest tipus d’empresa. No crido a la bondat dels polítics sinó al seu propi interès. Si volen tenir a la gent contenta, hauran d’enfocar les coses d’una forma diferent de com s’ha fet fins ara.

És fonamental que el nostre govern es preocupi pel tipus d’empresa en el que treballem. Avui, el govern de Madrid no ho fa perquè li preocupa més el tipus d’empresa que domina l’escenari espanyol. La independència obra una oportunitat a legislar en favor del nostre model econòmic.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: El procés constituent

La Catalunya independent no serà perfecta. En si mateixa, la independència no és cap garantia de millorar. Però el procés sí que té una virtut. Ens exigeix repensar-nos com a societat; Quins són els nostres drets i quines les nostres obligacions? Quins volem que siguin els nostres valors com a societat?

Els catalans tenim l’oportunitat de construir una república. No m’estic referint només a què no hi hagi rei. Parlo de construir una societat més justa. Una societat que no vegi la diferència com quelcom problemàtic sinó que valori la riquesa interior que tenim. Que comprengui el valor de tenir tres llengües com el castellà, el català i l’aranès. Un estat que tingui en compte les noves tecnologies i la realitat europea. Com una administració més àgil i oberta el canvi.

Res de tot això està garantit, però tenim l’oportunitat de fer-ho. A Espanya, això és impossible. El PP i el PSOE, les institucions polítiques més rellevants, fa anys amb el discurs que la Constitució és millor no tocar-la. Fins fa poc, que els han entrat les presses per canviar 2 aspectes…

El primer canvi ja l’han fet. La carta magna ja recull el control sobre el dèficit. Una cosa tant important es va fer sense que el poble ho refrendés. Es pot qualificar de moltes maneres, però per descomptat, no com a democràtic.

El segon petit canvi ha de venir en el futur. Està en joc una institució pública fonamental; la monarquia. Necessita reformular la llei sàlica. També molt important i que beneficiarà a tot el poble…

Si sóc honest del tot, el PSOE parla de federalitzar l’estat. Però mai diu a què s’està referint. La Declaració de Granada és del tot inconcreta. El PSC va arribar amb ganes d’incloure noves fórmules de finançament i de reconeixement nacional.

Va defensar que el finançament autonòmic hi havia de complir el principi d’ordinalitat. La idea és que si Catalunya és la tercera més rica abans de contribuir, ha de ser la tercera després de rebre. No té sentit que la nostra solidaritat sigui tant gran que altres comunitats també riques, rebin més que nosaltres. El PSC no va aconseguir-ho i va tornar amb la cua entre les cames.

Alguns catalans creuen que l’arribada de Podemos pot provocar un canvi. Acceptant que el partit de Pablo Iglesias estigui obert a un canvi, demostraré més endavant que aquest no és possible.

Espanya no està preparada per canviar. Nosaltres tenim una oportunitat de construir un projecte de zero. No la deixem escapar.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Economia / Política

Motius pel Sí el 27S: Les pensions

Una de les coses que més preocupen a la gent són les pensions. Sobretot la gent jubilada es pregunta si la Catalunya independent podrà o no pagar la seva pensió. La realitat és que Catalunya està capacitada per pagar les seves pensions.

Moltes persones pensen que els treballadors paguem uns diners al llarg de la nostra carrera professional que ens guarden en algun racó. Creuen que amb aquests diners han pagat les seves pròpies pensions. Això no és veritat.

Cada mes, l’estat recull tot el que els ciutadans treballadors paguen en concepte de seguretat social. No ho guarda, sinó que ho utilitza per pagar les pensions dels que avui estan jubilats. És a dir, que els jubilats d’avui els paguem els treballadors d’avui. Els que treballen avui cobraran les pensions gràcies a la feina dels seus fills.

Dit amb unes altres paraules. Si estàs jubilat i tems que l’estat es quedi amb tot el que has cotitzat, deixa de patir perquè aquests diners no existeixen. El que tu cobres és el que jo pago. I seguiré pagant, com la resta de treballadors en actiu.

És cert que la seguretat social té una mica d’estalvis que, amb la crisi, gairebé s’han consumit. A més, aquests diners “estalviats” han estat fets sevir, en realitat, per a comprar deute públic. L’estat ha guardat els diners sobrers en una caixa. Després s’ho ha prestat a ell mateix!. És a dir, aquests diners ja no existeixen.

Per tant, el que ens hem de preguntar no és qui controla uns diners que no existeixen. La pregunta és si la massa de treballadors catalans estan més o menys preparats per a pagar les pensions dels jubilats catalans.

Com que les pensions les paguen els treballadors, el que marca la diferència és la quantitat de treballadors que cotitza per cada jubilat. He buscat a l’INE les dades de gener de 2015 de pensionistes i de població ocupada. La relació és gairebé idèntica. 2,11 treballadors per jubilat a Catalunya i 2,23 a Espanya. Al 2011, la ràtio era una mica millor per Catalunya; 2,54 a Catalunya davant 2,48 a Espanya.

Amb els diners de la Seguretat Social passa quelcom cridaner si un llegeix la premsa de Madrid, on posen l’accent en què Catalunya no és sostenible per si mateixa.
Al seu llibre “L’hora dels adéus?”, Xavier Sala-i-Martín analitza les dades d’ingressos i despeses de la Seguretat Social. De 1995 a 2008, la tresoreria de la Seguretat Social va aconseguir a Catalunya, després de pagar totes les pensions, un superàvit de 28.167 milions d’euros. I a la resta d’Espanya? Si als comptes de la Seguretat Social li restes l’obtingut a Catalunya, Espanya va generar un forat de 38.085 milions d’euros.

És veritat que un cop va arribar la crisi, Catalunya va generar dèficit. Entre 2009 i 2010, van ser 3.394 milions d’euros. Aquesta dada és la que han utilitzat els mitjans espanyols. Però, què va passar a la resta d’Espanya? Que la Seguretat Social va haver de posar 48.249 milions d’euros. En només 2 anys! Qui és el que no és sostenible?

Catalunya Espanya sense Catalunya
Període 1995-2008 +28.167.000.000 -38.085.000.000
Període 2009-2010 -3.394.000.000 -48.249.000.000

Les pensions a Catalunya estan, com a mínim, tant garantides com ho estan a la resta d’Espanya.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Economia / Política

Motius pel Sí el 27S: Les infraestructures

comparativa-barcelona-madrid

Recordo que ara ja fa molts anys, el Diari Avui, va posar en portada aquesta imatge. És una comparativa al llarg dels anys entre les carreteres al voltant de Barcelona i Madrid. Mentre el mapa de carreteres de Barcelona es va quedar gairebé igual, el de Madrid va créixer de forma espectacular.  De fet, segons el Cercle d’Estudis Sobiranistes, entre 1985 i 2005 s’han fet a Madrid 600 km. d’autovies mentre que a Barcelona només 20 km.

Mapa AVE

Aquesta és la xarxa d’AVE, part encara per construir. La major part de les inversions que s’han fet a l’AVE s’han comptabilitzat fora de Madrid. Però ara, contesta’m una pregunta; a qui et sembla que beneficia de veritat una xarxa d’aquest tipus? Per anar de qualsevol punt a qualsevol altre, s’ha de passar per Madrid sí o sí. De veritat això ens beneficia a tots?

El plànol nacional de carreteres és gairebé un calc de l’anterior. Però anem al que és quotidià; ¿i els trens? Rodalies és un escàndol. Abans de l’estiu, ja acumulava més de 100 incidències. Gairebé una al dia. I tot gràcies a les nul·les inversions que l’estat ha fet durant 20 anys.

En 2013, la ministra Pastor va anunciar 400 milions d’inversió a Catalunya. Aquest any ha compromès uns altres 400 milions. Ha arribat la generositat! El problema és que aquests “nous” 400 milions són per fer… el que va prometre el 2013! És a dir, que la ministra ha estat tot bones paraules, però no ha millorat els nostres trens.

Amb l’objectiu de millorar l’economia, Catalunya i, en la meva opinió, tota Espanya, necessiten el tren de mercaderies fent el recorregut de la costa mediterrània. D’aquí surten el 70% de les mercaderies que van a altres països. És el que coneixem com corredor del Mediterrani. En comptes d’això, el govern central posa tot el seu esforç en construir un AVE deficitari. Fa pocs dies, hem sabut que ADIF ha paralitzat de nou totes les obres del corredor, tot i que es van adjudicar el 2013.

Al port de Barcelona, l’empresa xinesa Hutchinson, va comprometre 420 milions d’euros d’inversió. A canvi, demanava una inversió ridícula de 8 milions; l’administració central havia de fer arribar el tren fins a la terminal. Saps què va passar? Que els xinesos van complir la seva paraula i van acabar el projecte. El govern d’Espanya no va fer res. Després que els xinesos acabessin tot,  la ministra Pastor s’ha compromès a tenir-ho tot llest pel 2016. Mentrestant, 450 milions d’inversió a Catalunya van estar en perill perquè el govern que havia de protegir-nos, no va fer la seva feina…

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: 2100 € són massa

A Catalunya fa 15 anys que es publiquen dades de dèficit fiscal. És un debat complex perquè es parla de xifres enormes. De milers de milions d’euros i de percentatges del PIB. A algunes persones els pot semblar que tot això no afecta el seu dia a dia. Per això, intentaré baixar aquestes dades a xifres quotidianes.

Els estudis donen resultats molt semblants per a cada any. Uns 15.000 milions d’euros dels nostres impostos se’n van de Catalunya per no tornar mai més. O, el que és el mateix, 8 de 100 € generats a Catalunya.

El govern de Madrid sempre ha dit que aquestes dades són falses. Però al llarg de 30 anys, s’han negat a publicar-les. Després de molt insistir, en Zapatero les va publicar un cop. Fa anys vaig escriure un post molt llarg sobre la qüestió. I, sorpresa! les dades deien que Catalunya pagava 15.000 milions més del que rebia.

Després va arribar Montoro, que li va encarregar a l’economista Ángel de la Fuente que les calculés. Després d’endarrerir tant com va poder la presentació, va canviar la metodologia per obtenir el resultat que va voler.

El més divertit és el que va passar uns mesos després. Ángel de la Fuente va parlar sobre el cost que tindria per a Espanya la independència de Catalunya. La resposta va ser 16.000 milions d’euros. És a dir, més o menys la mateixa xifra que sempre ha donat la Generalitat. Casualitat? I Borrell, que ha publicat un llibre contra la independència, ha reconegut fa uns dies que la independència seria rendible pels catalans.

My Notes 2 - Page 36

Deixa’m convertir aquesta xifra de milers de milions d’euros en quantitats quotidianes. Per cada 1000 € que un català paga en forma d’impostos, només rep 714 € en forma de serveis i inversions. O, el que és el mateix, gairebé el 30% dels nostres impostos se’n van i no tornen. No parlo del pressupost de la Generalitat. Aquesta xifra és el total de tota la despesa de les administracions.

Alguns pensen que això és culpa de Rajoy. Què els del PP són molt dolents. S’equivoquen. Aquesta xifra ha estat constant amb Felipe González, Aznar, Zapatero i ara amb el Rajoy. Tots els governs d’Espanya han fet el mateix.

D’aquests 286 €, quants diners et representen cada any? Agafa’t. Més de 2100 € per persona a l’any. El teu nebot acabat de néixer també paga els seus 2100 €. És a dir, a una casa on viu una parella amb el seu únic fill, paguen gairebé 6.500 € a l’any de més.
Alguns es pregunten si a Catalunya li pot anar millor sense Espanya. Quan me la fan, contesto amb una altra pregunta; tu creus que a aquesta família li aniria millor si l’administració fa 6.500 € més de despesa a l’any en ells? Et deixo a tu que decideixis la resposta.

Alguns diuen que ens enganyem. Un estat requereix unes estructures que avui no tenim a Catalunya i que, per tant, una part d’aquests 6.500 € s’haurien de gastar en aquestes estructures. Tenen raó.

Hauríem de contractar molts funcionaris. Això és feina aquí i, a més, la despesa d’aquesta gent (al bar, al supermercat, a la botiga de roba), també la farien aquí. I això també és economia.

2100 € són massa euros. Una cosa és la solidaritat. Una altra diferent que un altre gestioni els meus diners i que, no només em perjudica, sinó que m’exigeix ser solidari. I tot perquè, al final, em titllin de lladre diàriament.

Si vols llegir més motius, descarrega’t el llibre dels 10 motius per la independència.

Política

10 motius pel sí a la independència

El dia 27 de setembre, els catalans prendrem una decisió transcendental. Potser la decisió col·lectiva més transcendental de tota la nostra història. Volem seguir formant part d’Espanya o optem per la creació d’un nou estat?

Si tens dubtes o coneixes a algú que dubte, m’agradaria regalar-te aquest llibre curtet que he escrit pensant en tu. Descarrega-te’l gratis.