Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Política

Motius pel Sí el 27S: Espanya no canviarà

My Notes 2 - Page 37

Quan va començar la crisi, a Catalunya es van accelerar les adhesions al sobiranisme. Espanya no tenia projecte i això va empènyer a molts a sumar-se a l’únic que hi havia. L’aparició de Podemos ha donat esperances a alguns que es formi una Espanya diferent després de les eleccions generals d’aquest any.

El que passa és que això no és el que diuen les enquestes ni els partits. Analitzem els números. Perquè la situació catalana es resolgui, cal modificar la constitució. Aquesta hauria de recollir la singularitat nacional catalana i, vista la propensió del govern espanyol a incomplir els pactes, algunes garanties què no ens trauran competències en el futur. Per a fer-ho, cal el vot favorable de 2/3 del parlament. És a dir, el 66,7% dels diputats. Dit amb unes altres paraules; només que el 33,3% dels diputats no vulguin canviar les regles del joc, el canvi és impossible.

A l’últim baròmetre del CIS de juliol, el PP i el PSOE sumen el 53,1% dels vots. És a dir, que els dos partits que han governat sempre a Espanya i que no han volgut fer concessions, poden bloquejar qualsevol canvi constitucional. I això sense sumar-los Ciudadanos, que va néixer amb l’objectiu d’acabar amb el nacionalisme. De fet, els partits contraris al referèndum sumen més del 75% de la intenció de vot.

My Notes 2 - Page 38

Però fem una mica de política ficció. Alguns creuen de veritat que Podemos guanyarà. Que tindran capacitat de pressionar perquè les coses canviïn. D’una forma o d’una altra. Els catalans hem de fonamentar les nostres esperances en què aquests sí que són diferents.

El que passa és que fa uns dies em vaig aixecar amb titulars com aquest:
Pablo Iglesias: “Derecho a decidir, por supuesto. Pero sobre todas las cosas.” No és que em sembli malament decidir sobre totes les coses. És que em recorda al “Apoyaré la reforma del estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento de Catalunya” de Zapatero. I després no va complir.

És tan inconcret… Què són les “coses”? I quan? A què hem d’esperar els catalans? Perquè, segons el candidat de Catalunya Sí Que Es Pot, Lluis Rabell, hem d’esperar a negociar amb Madrid. Però res de dades ni de com.

D’acord; guanya Podemos. D’acord, ho fa amb majoria absolutíssima. Llavors; quan toca votar? ¿O haig d’esperar a votar en les catalanes amb l’esperança que aquests sí em deixin votar? I si no compleixen, a esperar 4 anys més, que aquí no ha passat res…

Faig una proposta a l’Iglesias i els seus. I si, en comptes d’esperar els catalans, Podemos convoca un referèndum legal just després de guanyar les eleccions generals a finals d’any? Estic segur que els que votarem a Junts Pel Sí i a la CUP, estarem encantats de votar en un referèndum legal i acordat…

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: Decidir les estratègies

T’has parat a pensar quines són les principals companyies espanyoles? Telefónica, Endesa, Ferrovial, FCC, Repsol… Totes de sectors híper regulats. Totes les grans empreses espanyoles viuen de les decisions que es prenen al parlament espanyol. No et fa pensar malament? Només se salva Inditex…

A Espanya es regula perquè a aquestes empreses els vagi bé. Per triomfar, l’amiguisme també és fonamental. Per fer-ho encara pitjor, molts polítics que es “retiren”, acaben col·locats en aquestes empreses.

Rodrigo Rato, Zaplana, Ángel Acebes, Pedro Solbes, Narcís Serra, Isabel Tocino, Abel Matutes, Pío Cabanillas, Miquel Roca, Jose María Aznar, Felipe González, Pepe Borrell, Elena Salgado, Ana Palacio, Javier Solana, Josep Piqué, Carlos Solchaga… La llista no s’acaba. Tots han acabat d’una forma o una altra en alguna de les empreses d’aquests sectors. Només al sector de l’energia, n’he comptat 38. Pots consultar-los a puertasgiratorias.org.

La independència per si mateixa acabarà amb les portes giratòries? No. Faran falta moltes més coses, com una legislació i unes institucions que ho penalitzin. No com passa ara. Però sí hi ha un aspecte important que canviaria des del dia 1. A Espanya es legisla per les grans empreses. Les lleis es fan per beneficiar-les.

Com a catalans, això ens perjudica molt perquè Catalunya té una estructura econòmica basada en petites i mitjanes empreses. És a dir, en PIME’s. Sens dubte, un estat català, per pur interès, legislarà més pensant en aquest tipus d’empresa. No crido a la bondat dels polítics sinó al seu propi interès. Si volen tenir a la gent contenta, hauran d’enfocar les coses d’una forma diferent de com s’ha fet fins ara.

És fonamental que el nostre govern es preocupi pel tipus d’empresa en el que treballem. Avui, el govern de Madrid no ho fa perquè li preocupa més el tipus d’empresa que domina l’escenari espanyol. La independència obra una oportunitat a legislar en favor del nostre model econòmic.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: El procés constituent

La Catalunya independent no serà perfecta. En si mateixa, la independència no és cap garantia de millorar. Però el procés sí que té una virtut. Ens exigeix repensar-nos com a societat; Quins són els nostres drets i quines les nostres obligacions? Quins volem que siguin els nostres valors com a societat?

Els catalans tenim l’oportunitat de construir una república. No m’estic referint només a què no hi hagi rei. Parlo de construir una societat més justa. Una societat que no vegi la diferència com quelcom problemàtic sinó que valori la riquesa interior que tenim. Que comprengui el valor de tenir tres llengües com el castellà, el català i l’aranès. Un estat que tingui en compte les noves tecnologies i la realitat europea. Com una administració més àgil i oberta el canvi.

Res de tot això està garantit, però tenim l’oportunitat de fer-ho. A Espanya, això és impossible. El PP i el PSOE, les institucions polítiques més rellevants, fa anys amb el discurs que la Constitució és millor no tocar-la. Fins fa poc, que els han entrat les presses per canviar 2 aspectes…

El primer canvi ja l’han fet. La carta magna ja recull el control sobre el dèficit. Una cosa tant important es va fer sense que el poble ho refrendés. Es pot qualificar de moltes maneres, però per descomptat, no com a democràtic.

El segon petit canvi ha de venir en el futur. Està en joc una institució pública fonamental; la monarquia. Necessita reformular la llei sàlica. També molt important i que beneficiarà a tot el poble…

Si sóc honest del tot, el PSOE parla de federalitzar l’estat. Però mai diu a què s’està referint. La Declaració de Granada és del tot inconcreta. El PSC va arribar amb ganes d’incloure noves fórmules de finançament i de reconeixement nacional.

Va defensar que el finançament autonòmic hi havia de complir el principi d’ordinalitat. La idea és que si Catalunya és la tercera més rica abans de contribuir, ha de ser la tercera després de rebre. No té sentit que la nostra solidaritat sigui tant gran que altres comunitats també riques, rebin més que nosaltres. El PSC no va aconseguir-ho i va tornar amb la cua entre les cames.

Alguns catalans creuen que l’arribada de Podemos pot provocar un canvi. Acceptant que el partit de Pablo Iglesias estigui obert a un canvi, demostraré més endavant que aquest no és possible.

Espanya no està preparada per canviar. Nosaltres tenim una oportunitat de construir un projecte de zero. No la deixem escapar.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Economia / Política

Motius pel Sí el 27S: Les pensions

Una de les coses que més preocupen a la gent són les pensions. Sobretot la gent jubilada es pregunta si la Catalunya independent podrà o no pagar la seva pensió. La realitat és que Catalunya està capacitada per pagar les seves pensions.

Moltes persones pensen que els treballadors paguem uns diners al llarg de la nostra carrera professional que ens guarden en algun racó. Creuen que amb aquests diners han pagat les seves pròpies pensions. Això no és veritat.

Cada mes, l’estat recull tot el que els ciutadans treballadors paguen en concepte de seguretat social. No ho guarda, sinó que ho utilitza per pagar les pensions dels que avui estan jubilats. És a dir, que els jubilats d’avui els paguem els treballadors d’avui. Els que treballen avui cobraran les pensions gràcies a la feina dels seus fills.

Dit amb unes altres paraules. Si estàs jubilat i tems que l’estat es quedi amb tot el que has cotitzat, deixa de patir perquè aquests diners no existeixen. El que tu cobres és el que jo pago. I seguiré pagant, com la resta de treballadors en actiu.

És cert que la seguretat social té una mica d’estalvis que, amb la crisi, gairebé s’han consumit. A més, aquests diners “estalviats” han estat fets sevir, en realitat, per a comprar deute públic. L’estat ha guardat els diners sobrers en una caixa. Després s’ho ha prestat a ell mateix!. És a dir, aquests diners ja no existeixen.

Per tant, el que ens hem de preguntar no és qui controla uns diners que no existeixen. La pregunta és si la massa de treballadors catalans estan més o menys preparats per a pagar les pensions dels jubilats catalans.

Com que les pensions les paguen els treballadors, el que marca la diferència és la quantitat de treballadors que cotitza per cada jubilat. He buscat a l’INE les dades de gener de 2015 de pensionistes i de població ocupada. La relació és gairebé idèntica. 2,11 treballadors per jubilat a Catalunya i 2,23 a Espanya. Al 2011, la ràtio era una mica millor per Catalunya; 2,54 a Catalunya davant 2,48 a Espanya.

Amb els diners de la Seguretat Social passa quelcom cridaner si un llegeix la premsa de Madrid, on posen l’accent en què Catalunya no és sostenible per si mateixa.
Al seu llibre “L’hora dels adéus?”, Xavier Sala-i-Martín analitza les dades d’ingressos i despeses de la Seguretat Social. De 1995 a 2008, la tresoreria de la Seguretat Social va aconseguir a Catalunya, després de pagar totes les pensions, un superàvit de 28.167 milions d’euros. I a la resta d’Espanya? Si als comptes de la Seguretat Social li restes l’obtingut a Catalunya, Espanya va generar un forat de 38.085 milions d’euros.

És veritat que un cop va arribar la crisi, Catalunya va generar dèficit. Entre 2009 i 2010, van ser 3.394 milions d’euros. Aquesta dada és la que han utilitzat els mitjans espanyols. Però, què va passar a la resta d’Espanya? Que la Seguretat Social va haver de posar 48.249 milions d’euros. En només 2 anys! Qui és el que no és sostenible?

Catalunya Espanya sense Catalunya
Període 1995-2008 +28.167.000.000 -38.085.000.000
Període 2009-2010 -3.394.000.000 -48.249.000.000

Les pensions a Catalunya estan, com a mínim, tant garantides com ho estan a la resta d’Espanya.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Economia / Política

Motius pel Sí el 27S: Les infraestructures

comparativa-barcelona-madrid

Recordo que ara ja fa molts anys, el Diari Avui, va posar en portada aquesta imatge. És una comparativa al llarg dels anys entre les carreteres al voltant de Barcelona i Madrid. Mentre el mapa de carreteres de Barcelona es va quedar gairebé igual, el de Madrid va créixer de forma espectacular.  De fet, segons el Cercle d’Estudis Sobiranistes, entre 1985 i 2005 s’han fet a Madrid 600 km. d’autovies mentre que a Barcelona només 20 km.

Mapa AVE

Aquesta és la xarxa d’AVE, part encara per construir. La major part de les inversions que s’han fet a l’AVE s’han comptabilitzat fora de Madrid. Però ara, contesta’m una pregunta; a qui et sembla que beneficia de veritat una xarxa d’aquest tipus? Per anar de qualsevol punt a qualsevol altre, s’ha de passar per Madrid sí o sí. De veritat això ens beneficia a tots?

El plànol nacional de carreteres és gairebé un calc de l’anterior. Però anem al que és quotidià; ¿i els trens? Rodalies és un escàndol. Abans de l’estiu, ja acumulava més de 100 incidències. Gairebé una al dia. I tot gràcies a les nul·les inversions que l’estat ha fet durant 20 anys.

En 2013, la ministra Pastor va anunciar 400 milions d’inversió a Catalunya. Aquest any ha compromès uns altres 400 milions. Ha arribat la generositat! El problema és que aquests “nous” 400 milions són per fer… el que va prometre el 2013! És a dir, que la ministra ha estat tot bones paraules, però no ha millorat els nostres trens.

Amb l’objectiu de millorar l’economia, Catalunya i, en la meva opinió, tota Espanya, necessiten el tren de mercaderies fent el recorregut de la costa mediterrània. D’aquí surten el 70% de les mercaderies que van a altres països. És el que coneixem com corredor del Mediterrani. En comptes d’això, el govern central posa tot el seu esforç en construir un AVE deficitari. Fa pocs dies, hem sabut que ADIF ha paralitzat de nou totes les obres del corredor, tot i que es van adjudicar el 2013.

Al port de Barcelona, l’empresa xinesa Hutchinson, va comprometre 420 milions d’euros d’inversió. A canvi, demanava una inversió ridícula de 8 milions; l’administració central havia de fer arribar el tren fins a la terminal. Saps què va passar? Que els xinesos van complir la seva paraula i van acabar el projecte. El govern d’Espanya no va fer res. Després que els xinesos acabessin tot,  la ministra Pastor s’ha compromès a tenir-ho tot llest pel 2016. Mentrestant, 450 milions d’inversió a Catalunya van estar en perill perquè el govern que havia de protegir-nos, no va fer la seva feina…

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: 2100 € són massa

A Catalunya fa 15 anys que es publiquen dades de dèficit fiscal. És un debat complex perquè es parla de xifres enormes. De milers de milions d’euros i de percentatges del PIB. A algunes persones els pot semblar que tot això no afecta el seu dia a dia. Per això, intentaré baixar aquestes dades a xifres quotidianes.

Els estudis donen resultats molt semblants per a cada any. Uns 15.000 milions d’euros dels nostres impostos se’n van de Catalunya per no tornar mai més. O, el que és el mateix, 8 de 100 € generats a Catalunya.

El govern de Madrid sempre ha dit que aquestes dades són falses. Però al llarg de 30 anys, s’han negat a publicar-les. Després de molt insistir, en Zapatero les va publicar un cop. Fa anys vaig escriure un post molt llarg sobre la qüestió. I, sorpresa! les dades deien que Catalunya pagava 15.000 milions més del que rebia.

Després va arribar Montoro, que li va encarregar a l’economista Ángel de la Fuente que les calculés. Després d’endarrerir tant com va poder la presentació, va canviar la metodologia per obtenir el resultat que va voler.

El més divertit és el que va passar uns mesos després. Ángel de la Fuente va parlar sobre el cost que tindria per a Espanya la independència de Catalunya. La resposta va ser 16.000 milions d’euros. És a dir, més o menys la mateixa xifra que sempre ha donat la Generalitat. Casualitat? I Borrell, que ha publicat un llibre contra la independència, ha reconegut fa uns dies que la independència seria rendible pels catalans.

My Notes 2 - Page 36

Deixa’m convertir aquesta xifra de milers de milions d’euros en quantitats quotidianes. Per cada 1000 € que un català paga en forma d’impostos, només rep 714 € en forma de serveis i inversions. O, el que és el mateix, gairebé el 30% dels nostres impostos se’n van i no tornen. No parlo del pressupost de la Generalitat. Aquesta xifra és el total de tota la despesa de les administracions.

Alguns pensen que això és culpa de Rajoy. Què els del PP són molt dolents. S’equivoquen. Aquesta xifra ha estat constant amb Felipe González, Aznar, Zapatero i ara amb el Rajoy. Tots els governs d’Espanya han fet el mateix.

D’aquests 286 €, quants diners et representen cada any? Agafa’t. Més de 2100 € per persona a l’any. El teu nebot acabat de néixer també paga els seus 2100 €. És a dir, a una casa on viu una parella amb el seu únic fill, paguen gairebé 6.500 € a l’any de més.
Alguns es pregunten si a Catalunya li pot anar millor sense Espanya. Quan me la fan, contesto amb una altra pregunta; tu creus que a aquesta família li aniria millor si l’administració fa 6.500 € més de despesa a l’any en ells? Et deixo a tu que decideixis la resposta.

Alguns diuen que ens enganyem. Un estat requereix unes estructures que avui no tenim a Catalunya i que, per tant, una part d’aquests 6.500 € s’haurien de gastar en aquestes estructures. Tenen raó.

Hauríem de contractar molts funcionaris. Això és feina aquí i, a més, la despesa d’aquesta gent (al bar, al supermercat, a la botiga de roba), també la farien aquí. I això també és economia.

2100 € són massa euros. Una cosa és la solidaritat. Una altra diferent que un altre gestioni els meus diners i que, no només em perjudica, sinó que m’exigeix ser solidari. I tot perquè, al final, em titllin de lladre diàriament.

Si vols llegir més motius, descarrega’t el llibre dels 10 motius per la independència.

Política

10 motius pel sí a la independència

El dia 27 de setembre, els catalans prendrem una decisió transcendental. Potser la decisió col·lectiva més transcendental de tota la nostra història. Volem seguir formant part d’Espanya o optem per la creació d’un nou estat?

Si tens dubtes o coneixes a algú que dubte, m’agradaria regalar-te aquest llibre curtet que he escrit pensant en tu. Descarrega-te’l gratis.

Política

El pas en fals del PP

Xavier Garcia Albiol

Les eleccions catalanes d’aquest setembre són, potser, les més importants que s’han produït mai a Espanya. Encara sense enquestes fiables, la incertesa sobre el resultat és total. Depèn del resultat que es doni, Espanya canviarà de forma radical.

A aquest fet incontrovertible se suma la crisi en què han entrat els partits “clàssics”. A la seva relativa irrellevància habitual a Catalunya, se suma la falta de credibilitat general a Espanya. La lluita amb Ciutadans ha portat al PP a les seves pitjors expectatives a Catalunya.

Amb l’objectiu d’evitar aquesta caiguda, el PP va acceptar posar com a líder a Catalunya a un racista, que s’ha fet important a còpia de criminalitzar els immigrants de la seva ciutat. Sabien que una confrontació entre el dur Albiol i una gairebé desconeguda Arrimadas podria millorar els resultats a les catalanes.

Però l’Albiol necessita una mica més de munició i Rajoy li ha entregat una modificació exprés del Tribunal Constitucional perquè pugui inhabilitar a qualsevol que no compleixi els seus dictàmens. Guanyant un grapat de vots, han fet un pas en fals que l’unionisme pot pagar car.

L’estratègia del PP, com he denunciat molts cops, només pensa en els vots. No deuen donar per seriosa l’amenaça de separació perquè, si no, no s’entén. Si, potser l’Arrimadas està preocupada pels resultats que pugui obtenir. Però el catalanisme ha obert una ampolla de cava…

Fa uns dies, el govern va llançar una batuda política contra les seus de Convergència. No valoro si n’hi ha o no corrupció darrera de l’operació perquè no ho sé. Però que es fes coincidir amb la presentació de Junts Pel Sí demostra que hi havia, sobretot, intencionalitat política.

Amb tots els mitjans davant, l’operació policial va aconseguir desplaçar de les portades dels diaris la presentació de la coalició, que va aglutinar desenes de milers de persones. Fins i tot els diaris catalans contraris a la independència, que són els de més difusió.

Des de llavors, el debat a Catalunya ha estat si els socis de la candidatura havien o no d’exigir explicacions a Artur Mas. Havien aconseguit desplaçar el focus, com a mínim, fins a l’11 de setembre.

Amb l’aventura de la modificació del TC, el debat s’ha desplaçat de nou a un terreny on el sobiranisme se sent còmode. El govern d’Espanya vol fer una reforma legal ‘ad hoc’. És a dir, amb l’objectiu de jutjar a una persona en concret. Se m’acuden poques coses menys democràtiques.

El pitjor per l’unionisme és que l’aprovació es produirà l’endemà de les eleccions catalanes. Expressat en altres termes; el debat durarà tant com la campanya electoral.

Molts hem cregut que el PP cometria un error preelectoral enorme. Potser els resultats de l’Albiol seran una mica millors del que diuen les enquestes. A canvi, s’ha garantit una mobilització massiva del sobiranisme.

Política

Corrents de fons

Pedro Sánchez

A les tertúlies de bar, a les que sóc un adicte, és bastant comú la pregunta: “Tu creus que el 27S hi haurà independència?”. Hi ha respostes de tot tipus. Dels que només recorren a què la llei ho impedeix, als que creuen que la voluntat ho és tot, passant pels quals defensen que la qüestió és bastant més complexa.

Honestament, no tinc ni idea de què passarà després del 27S. Encara que Podem modifica bastant les condicions de la contesa, considero plausible una victòria en diputats sobiranistes i un empat tècnic en vots. Probablement, amb alguns vots més a favor de les forces unionistes. Això ens porta a un escenari difícil. Però es doni el que es doni, acostumo a acabar la frase afegint que la independència és inevitable a llarg termini.

Molts espanyols estarien d’acord amb mi en què estem vivint una segona transició. Amb la voluntat de ser precís, crec que estem tancant-la. Encara que no considero que estiguem en els seus últims compassos, sí que interpreto que comença a sonar la coda final.

No hi ha dubte que la crisi està catalitzant aquest procés. Potser, sense ella, tot això hauria arribat molt més tard. Però el corrent transformador és anterior a la crisi. Obro un petit parèntesi. No deixa de ser sorprenent com s’ha utilitzat la crisi per legitimar les opcions de canvi polític a Espanya i, paradoxalment, per deslegitimar el procés sobiranista català. Tanco parèntesis.

Els vectors de canvi són, bàsicament, tres. S’està exigint un canvi polític. No crec que sigui exactament cap a l’esquerra, com temo és el sentir popular. No hi ha dubte que la Colau i la Carmena han aconseguit un gran èxit. Tot i així, representen un 25 i un 32% dels votants respectivament en dues grans ciutats. Al meu entendre, l’essencial és que les marques de sempre, o es transformen o seran substituïdes. Seguirà havent-hi una Espanya que exigeix polítiques socials i una altra que aposta pel conservadorisme. No trenquem, per tant, amb les polítiques de dretes sinó amb l’estirp o la “casta”, com els agrada dir a alguns, que ha heretat el govern després de la caiguda del règim. És a dir, vector número 1: volem trencar amb el caciquisme franquista.

El segon vector, potser menys obvi a Espanya. Franco va fer que els espanyols s’avergonyissin dels seus símbols. Després de la dictadura, s’han amagat. Encara que els usaven i ha molestat qualsevol gest de no adhesió més o menys dur o explícit, el fet cert és que han preferit cohesionar les seves propostes a través d’altres símbols.

Però aquesta vergonya s’ha anat reduint. A poc a poc, l’esquerra ha perdut la por. Ho alimenten tres qüestions; les polítiques d’Aznar, crec que és la seva gran victòria i herència. Els èxits esportius de la passada dècada amb càntics desacomplexats com “yo soy español”. Per últim, el procés independentista català. Aquesta suma de qüestions és el que explica, per exemple, l’eslògan que farà servir el PSOE de cara a les generals; “Más España” o també que Pablo Iglesias sigui el polític que més fa servir el concepte pàtria.

Vull fer notar que aquests valors ja hi eren. Restaven amagats. No és que els únics nacionalistes a Espanya fossin els franquistes. També hi va haver exposicions dures en contra del catalanisme per part d’Azaña.

Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos o quien fuere. Pero esos hombres son inaguantables. Acabarían por dar la razón a Franco.

Deixo de banda el fet que aquest comentari certifica que, en part, la guerra a Espanya era una guerra contra Catalunya. Si no era suficient, a posteriori, Negrín va fer comentaris en la mateixa línia quan era president de la república en plena guerra civil.

No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza.

És a dir, només torna a surar el que ja existia. Res nou ni exclusiu de la dreta. Molt anterior a la guerra civil. Per tant, segon vector: recuperació de l’orgull nacional espanyol.

El tercer, òbviament, és el procés català. El catalanisme se sent, en general, maltractat. Com deia Germà Bel en un sopar a la qual vaig assistir, l’Estatut del 2003 va néixer amb voluntat d’articular una Espanya federal i va acabar convertit en un mur de contenció per no perdre competències. Les tensions amb el ja exministre Wert demostren que no va ser útil ni tan sols per a això. La sentència del TC va ser, per a molts, una ruptura emocional amb Espanya molt difícil de reconstruir.

El que provoca a ulls catalanistes aquesta tensió, és la percepció que els espanyols viuen com una agressió una fórmula que no sigui la de l’estat centralitzat. Sota aquesta premissa, el desacomplexament identitari de l’esquerra espanyola, l’emergència de Ciutadans, que neix per lluitar contra el nacionalisme català, i el persistent ús de símbols patriòtics per part del PP, no fan més que alimentar aquesta percepció.

A això cal sumar que, malgrat el que publiquen els mitjans, el pes de les forces sobiranistes elecció rere elecció, es manté. En les eleccions municipals, les forces sobiranistes tornen a sumar un 45%. Sumant tot el vot Colau a l’unionisme, estan sobre un 44%. És a dir, l’ànim ha decaigut, però en 5 anys, el sobiranisme manté el pols. Això difícilment és un soufflé.

Espanya té dret a recuperar la normalitat dels seus símbols i a fer un canvi polític profund. Més quan responen a corrents de fons. Ara bé, se’m fa difícil d’imaginar una Catalunya acomodada en aquesta realitat. Ni veig a Espanya disposada a canviar la seva ruta ni a Catalunya renunciant a la seva identitat. Si no hi ha canvis, el desacord es produirà. Tard o d’hora.

Política

El relat de la derrota

cataluña

M’he resistit molt a escriure un post en la línia del que ara faré. Ho faig a contracor, però trobo que és imprescindible una mirada serena sobre la situació en què es troba el secesionisme a menys de 100 dies per les eleccions. Les xarxes socials i el carrer viu en un permanent estat d’histerisme que no augura res de bo pel catalanisme de cara al 27S. Crec que les dades s’han de mirar amb serenitat, o prendrem mal.

Molts deien que si no volíem perdre la iniciativa política, les eleccions havien de ser abans de les municipals. Ara sabem que tenien raó. És possible que hagi passat una oportunitat històrica de guanyar. Potser sí. Ara, qui fa surf sobre l’onada, és Podem. Ja no tenim el control que teníem sobre el tempo polític, i aquesta era una de les poques eines que teníem al nostre abast davant les armes que té un Estat poderós. En tot cas, ja està fet. Cal mirar endavant.

El catalanisme no ha sabut trobar una fórmula il·lusionant de cara a les eleccions vinents. Vaig defensar la llista unitària, i tot i que no dic que aquesta hagués de ser la fórmula definitiva, sí que és cert que hem perdut atractiu. El cert és que fins al 9N la gran fortalesa era la percepció d’unitat del catalanisme i avui aquesta unitat no existeix. Sota cap fórmula. La gent s’acusa sistemàticament de ser els culpables de la divisió. No parlo només dels polítics, sinó de la gent de base. Difícil sumar adhesions quan, entre nosaltres, tenim aquesta guerra fratricida.

No s’hi val acusar els altres de fer bé les coses. Els crítics amb què ICV faci un pacte amb Podem no estan més que demostrant la seva impotència. L’esquerra espanyolista, per acte o omissió, s’està organitzant bé. No tenen cap obligació de recolzar les nostres propostes. Si les forces d’esquerres espanyolistes són més atractives que les catalanistes pels catalans, alguna cosa passa. El que cal no és canviar ICV ni Podem, sinó obrir una reflexió a ERC i CUP.

No tot és dramàtic. Potser cal mirar les dades un altre cop. El 9N vam parlar que calien uns 300 mil vots més a favor de la independència. Ara, quan sento parlar als opinadors que han matat el procés infinites vegades dir que l’independentisme es desinfla, no puc més que riure. El vot clarament catalanista es manté sobre el 45%, al qual s’hauria de sumar vot d’altres forces, com ICV, que aglutinen vot a les dues bandes de l’eix nacional. Així ha estat a les eleccions municipals, encara que no es puguin extrapolar directament sobre les catalanes. I així és a l’enquesta de El Periódico publicada aquesta setmana passada.

Tot i que tota l’enquesta busca deslegitimar el to plebiscitari de les eleccions amb preguntes tramposes, el fet cert és que l’enquesta és creïble. Però insisteixo, el vot catalanista es manté sobre el 45%. Amb un afegit. Aquest vot és, cada vegada, més clarament independentista. Els partits han anat clarificant les seves posicions. No perdre vot és un bon senyal.

Per tant, no cal posar-se tan nerviós. El que cal és treballar aquests 3 mesos per convèncer als que el 9N van votar SíNo. El gran drama no és que la gent hagi perdut les ganes per tirar endavant el procés, sinó que després de mig any, estem on estàvem.

Tampoc hem d’oblidar el context en què se celebraran les eleccions. Arribarem amb tota la inèrcia post 11S. Serà una inèrcia de victòria. Si aconseguim que els partits catalanistes no es treguin els ulls en plena campanya electoral, si fem el que fèiem, si defensem el dret de la gent a dubtar, si defensem el dret de la gent a opinar diferent i seguim insistint, hi tenim molt guanyat. Si no, podem plegar ara mateix.

Si el catalanisme vol tenir opcions de victòria, ha d’abandonar aquest histerisme propi de qui tem que les coses poden no anar-li bé. Sense voler-ho, estem alimentant el relat de la derrota quan, objectivament, no estem malament. La proposta ha de mantenir la il·lusió que tenia. O deixarem passar una oportunitat que ningú ens garanteix que es torni a produir en el temps, diguem-ne, d’una legislatura.