Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Política

Millor sols

Asamblea CUP

No ho negaré. Estic fotut. Estic dolgut i decebut. Molt. Estava convençut que la decisió de la CUP seria una altra. Anem a pams.

Encara que el primer impacte que vaig tenir dels resultats de les eleccions catalanes era que el sobiranisme ho tenia difícil, una segona lectura em va fer veure’ls d’una nova manera. Cert que només van faltar 2000 vots a JxS perquè investir a Mas hagués estat senzill. Però la necessitat de pujar a la barca a la CUP tenia aspectes molt positius: el procés amb tot l’espectre catalanista des del centre dreta fins a l’esquerra era invencible.

Junts Pel Sí va arrossegar a CDC fins a posicions d’esquerres impensables un parell d’anys abans. Això va ser treball d’ERC, que generosa en el pacte amb Mas va forçar algunes propostes de caràcter social. Un poderós nus entre els dos partits principals del Parlament. Així, en Mas ha acabat defensant en el seu discurs d’investidura el decret de pobresa energètica, el caràcter social d’algunes reformes importants, i fins i tot, la renda bàsica universal.

Enfront d’això, ja vaig dir que la CUP havia d’optar entre aplicar polítiques que ha defensat sempre o no investir a Mas. Entre complir la seva promesa de no fer president al líder de CDC o la d’accelerar el procés.

Vull deixar clar abans de seguir que considero obvi que la CUP estava legitimada per prendre la decisió que els semblés oportuna. El paternalisme, quan no insult, amb el què se’ls ha tractat ha fregat el patetisme. Però això no els eximeix de l’anàlisi i de la crítica. Si volen participar de la política han d’entendre que forma part del joc.

Tots sabem que la CUP és un partit anticapitalista i assembleari. Al poc de les eleccions, el discurs d’Antonio Baños insistia en alguna cosa que em sembla intel·ligent: ells són anticapitalistes, sí. Però els resultats deien que la població no ho és. Enfront d’això, deia, la CUP sabrà encaminar les seves propostes a escenaris socialdemòcrates que recullin l’essència de les seves posicions.

Després del discurs d’investidura d’Artur Mas, la CUP va exigir un pla de xoc contra la pobresa. Junts Pel Sí va accedir. És veritat que no amb els imports que exigia la CUP. Però, què és si no negociar? La CUP va exigir un altre president. No volien que el Mas tingués tant poder. En Mas no va cedir la presidència, però si bona part de les seves atribucions. Negociar, negociar, negociar.

La CUP havia d’optar entre aplicar algunes de les polítiques que ha defensat, arribar més lluny del que mai podrien haver somiat, o mantenir-se en el no a Mas. És la diferència entre la realpolitik o la comoditat del menyspreu al rival disfressat de convicció. Entre asseure les bases per dur a terme la renda bàsica o el personalisme en negatiu. Si la nova política és plantar-se en conviccions inamovibles, beneïda vella política!

I en aquest escenari, qui gana i qui perd? Només cal veure en quines cases brinden amb millor cava. L’escenari està tan mogudet que d’aquí a març poden passar mil coses. Però ara com ara, en Ca Podem hi ha somriures i alegria. Cava car per tothom. En Ca Ciutadans, somriure mig tort. Després del que ha passat a Madrid… En Ca CDC la camisa no els toca el cos. Si ERC no vol reeditar el pacte, tenen un problema greu. Això fa que graviti molta responsabilitat en Ca ERC. Desagradable situació per a ells també. El PSC i el PP són tan residuals que, encara que estic segur que els preocupa tornar a les urnes, és irrellevant. I a Ca la CUP… Dubto que s’hagin plantejat seriosament la pinça que amb seguretat els ve ara entre JxS o ERC i Podem.

El perillós de reeditar JxS és la repetició d’un escenari semblant reduint el pes de la CUP i augmentant el de Podem. El perillós de no fer-ho és deixar penjats als candidats voluntaris que es van mullar en les eleccions de setembre. I, en el supòsit probable que CDC no guanyi, la incertesa de veure qui pren el rumb del partit per substituir a Mas.

En alguna ocasió he dit que el procés només podia paralitzar-se a causa de conflictes interns del sobiranisme. Aquí ho tenim. Molts hem defensat que aquest camí no té sentit sense una síntesi dels què defensem la sobirania catalana. Dient no a Mas, la CUP no només ha dit que no el volen de president. També ha enviat el missatge que, amb segons qui, no volen fer aquest camí. El “millor sols”, les autenticitats, el “nosaltres som els de debò”, les parròquies… Els paranys en els què ha caigut històricament el catalanisme.

Missatge rebut, cupaires. Passarem un parell de dies de dol i a aixecar-se una altra vegada. Al març noves eleccions. I encara que el futur és incert, seguirem remant. No queda una altra…

Vull rebre els nou posts:
Nom
Email *

Deixa un comentari