Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Política

L’escenificació de la diferència

President parlament

Avui, el dia del debat d’investidura suspès, s’ha escenificat amb més claredat que mai les diferències que hi ha entre les dues principals forces sobiranistes. L’acord sembla impossible entre dues forces que defensen estratègies diferents.

Comprenc que el JxCat vulgui que el President de la Generalitat sigui el seu candidat. És el President legítim i, a més, a guanyat aquestes eleccions ignominioses. Demanar-los, a canvi, que Puigdemont s’exposi a una presó assegurada és un sense sentit. El President fa molta més feina a l’exili que a Estremera.

Entenc que ERC consideri que ja hi ha prou gent a la presó. No s’hi val demanar-li al President del Parlament que assumeixi un risc que, qui li demana, demostra no estar disposat a assumir. L’estratègia del conflicte només té sentit si anem a totes i fem la situació insostenible per l’acumulació de presos.

Entendre les seves posicions no serveix de gaire si no ho fan mútuament. I així estem. Barallant-nos públicament, escenificant diferències que ni sumen suports, ni ens apropen a res. A les eleccions vaig defensar la llista unitària precisament per evitar aquests debats. És molt probable que PDCat no tingués unes intencions tan nobles. Potser és cert que volia segrestar a ERC, oblidant que durant tota la legislatura, el partit d’esquerres els va condicionar molt les polítiques.

Les motivacions d’ERC tampoc semblen nobles. És molt probable que ERC pretengués guanyar la presidència, i els ha tornat a guanyar el partit que, malgrat tot, ha estat el més hegemònic de la història de la Catalunya democràtica, per diferenciar-ho d’alguna forma amb el període anterior. Si ets ben pensat, pots acceptar que volien fer públic el debat esquerra-dreta, i el que està aflorant és el debat tàctic, pel poder i la cadira.

Ara som on som. La llista unitària ja no és possible i s’ha escenificat l’enfrontament. Redreçar això no és fàcil. Reconec que no tinc la solució, però sí sé que una negociació, on es transacciona només amb una variable, té el fracàs garantit. La negociació sobre si Puigdemont ha de ser President o no, i si cal assumir el risc d’enviar més gent a la presó, ha d’emmarcar-se en un debat més ampli.

L’escenificació de la diferència no obre un debat esquerra-dreta, sinó per quins espais de poder ha d’ocupar cadascú. Respiro al carrer cansament del tactisme dels dos partits que lluiten per l’hegemonia. El risc d’una desmobilització en una hipotètica repetició electoral és molt gran, amb la pèrdua del control del Parlament gairebé segura.

No els demano a cap dels dos partits la ingenuïtat d’abandonar la lluita per l’hegemonia. Els demano el realisme d’acceptar que el pacte és imprescindible i que, si el troben, amb retrets cada 5 minuts, aquest mai serà estable. Seria catastròfic que oblidin un detall: que el sobiranisme hagi guanyat suport social no implica necessàriament que ells rebin aquests recolzaments.

Vull rebre els nou posts:
Nom
Email *

Deixa un comentari