Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Política

Equidistància dolorosa

Des que el sobiranisme va prendre rellevància pública a la famosa manifestació del 10J amb el lema: “Som una  nació. Nosaltres decidim.”, les coses han anat molt ràpid. El sobiranisme ha crescut a la vegada que el recolzament a l’autodeterminació s’ha mantingut estable en el 70-80%. Però no podem negar que una part més o menys important dels que estan d’acord amb que els catalans tenim dret a l’autodeterminació, i no són independentistes, no veu clara aquesta via “unilateral”. Gent del món de la cultura de la òrbita del que sempre ha representat el PSC, semblaven estupefactes i s’han expressat poc. Ara sembla que estan sortint tots de la cova. Que Coixet o Serrat expressin en veu alta el que pensen, és bo.

¿No volen  la independència? M’entristeix, però d’això es tracta. Que s’expliquin. Que donin les seves raons. Que confrontin les seves idees amb els que defensem el sí. No em molesta i no canviarà la meva opinió sobre ells. He vist moltes de les pel·lícules de Coixet i continuo sentint els discos del Serrat. I sempre he sabut el que pensaven.

El que sí em fa mal són les desqualificacions sense entrar en el fons de la qüestió. Diu la Coixet que “és quan[els independentistes] imposen les seves aspiracions, asumint que tots les compartim, que comencen els problemes”. Aclarim una qüestió: els independentistes no aspirem a un referèndum. Volem la independència, com els unionistes seguir al Regne d’Espanya. Al costat de molts no independentistes, defensem un referèndum perquè creiem que és la millor forma de saber què vol la gent. En canvi, no fer un referèndum sí imposa una sortida, que curiosament coincideix amb la que ella prefereix: el no a la independència.

Encara és més greu que digui que “[els no independentistes,] en el millor dels casos, som invisibles i se’ns escombra de l’àgora públic”. Ells, els que són de la faràndula, potser s’han expressat poc, però les seves idees les han defensat molts. A Catalunya es publiquen un munt de diaris. Per exemple, El Mundo, ABC, La Razón o El País, que es publiquen des de Madrid. En cap d’ells publiquen, de forma regular, opinadors independentistes, tret d’alguna excepció com Joan B. Culla o Francesc Serés a El País. A més, els dos diaris catalans més importants en lectors hi estan en contra; La Vanguardia y El Periódico. En aquests escriuen, sobretot, opinadors que no desitgen la independència: Carol, Pàmies, Costas, Foix, Jorba, Juliana, Puigverd, Montagut, Zarzalejos, Morán, Tapia, Évole, Fuentes, Sardà, Mejide, De España, Ollé, Palà, o Coll. Quan obres qualsevol d’aquests dos diaris, és evident la clara majoria en contra.

¿Obrir-los? De fet, gairebé mai cal. Les portades d’El Periódico i La Vanguaria són editorialitzants i contràries, ja no a la independència, sinó al referèndum.

Els comuns donen carbassa a l’1-O“, “La purga d’interior alarma als Mossos“, “Els mossos, amb la llei“, o quan els dos diaris gairebé expulsen de les seves portades la filtració de l’Operació Catalunya. Avui mateix, han utilitzat la commemoració del 25 anys de les Olimpiades per editorialitzar en contra, ignorant de passada que, per primer cop, un president espanyol ha de comparèixer a l’Audiència.

La crítica de “pensament únic” acostuma a referir-se a TV3. És xocant que, amb un 10% d’audiència, sigui la base d’una suposada idiotització dels catalans. També que s’acusi de sectari al seu director i que, aquest, després fitxi a una presentadora obertament contrària al procés. Segons ells, a la televisió pública catalana, el no a la independència no existeix. ¿No? ¿I què diuen d’això els tertulians de TV3 com López Alegre, Mercader, Tomàs, Pardeiro, Boada, Sáenz-Diez, Moreno… ¿I a RAC1? ¡Oh! RAC1… Carol, Sardà, López Alegre, Galdón, López-Fonta, Bertomeu, Mármol…

¿Llavors deu ser que silencien a la pròpia Isabel? Google també ho desmenteix. Fent una cerca ràpida, podem veure que la Coixet ha aparegut sovint en mitjans catalans aquests últims anys. A TV3 va promocionar “Normal” (2016), i va ser entrevistada a Els matins (2105), al 33, Tria33 (2015), Bestiari Il·lustrat (2013) i 33 recomana (2016), a Catalunya Ràdio, als matins (2016), o La Finestra (2015), o a RAC1 en 2016. És una cerca gens exhaustiva, d’un sol click.

En canvi, Coixet no es queixa dels mitjans de Madrid. No es queixa que, en el diari on ha escrit un y dos articles en contra de la independència, gairebé no hi hagi opinadors independentistes. Als mitjans de Madrid, tant fa si són televisions, ràdios, diaris, públics o privats. El desequilibri és tan gran, que costa d’entendre la queixa de Coixet.

Segueix amb una cosa pitjor. Assegura que no és feixista. La pregunta és: ¿qui l’ha qualificat així? ¿I des d’on? He buscat a google. A cap de les 10 primeres pàgines hi ha cap article qualificant-la així. No he seguit. Algú més fi em podria dir que, en realitat, la idea de feixista s’associa a la “d’unionista” i no a Coixet en concret. També he buscat a  google. Que reuneixi els dos conceptes i que sigui un article que pugui ser considerat catalanista, només n’he trobat els següents: un article de La Vanguardia on es parla de l’atac feixista l’11 de setembre de 2013 a Madrid, un bloc amb un article de trinitro en el què apel·la als feixistes però en cap cas, equipara feixisme a unionisme, i un article a un bloc personal amb tant sol 600 visites que, tot i no equiparar feixisme amb unionisme, sí acusa de complicitats al govern espanyol amb el feixisme. Un article entre 100 i a un bloc personal… I, en tot cas, la comparació que fa no és massa diferent a la que fa la pròpia directora quan afirma que “no ser independentista no és ser feixista, ni de Ciudadanos, ni del PP”, on ho fica tot una mica al mateix sac.

Aquí és on twitter es converteix en el comodí de qui vol justificar que ha estat acosat i insultat. Tant fa si aquests insults es produeixen després que algú hagi insultat brutalment o fet insinuacions com les que la Coixet diu patir i, aquest cop sí, des de poderoses tribunes. Per això, el seu article no és naif. És injust.

Els atacs de nazisme, totalitarisme, bolivarianisme, estalinisme, complicitat amb ETA, són tan constants, tan repetitius, des de tantes tribunes, des de tants opinadors, des de tants llocs, que em fa mal la panxa quan gent que respecto, com Coixet, Serrat o Évole ho ignoren o, amb sort, em posen al mateix nivell. I no, aquests atacs no venen de perfils d’altres tuiteros hiperventilats, que n’hi ha arreu. No. Són directors de diari, són ministres, empresaris, persones amb responsabilitats civils

Si no és veritat que els silencien els mitjans amb línia editorial catalanista, ni tampoc pateixen atacs de persones rellevants, ¿per què, en comptes de protegir-me o, com a mínim, solidaritzar-se, m’acusen de fer el que fan, no ells, però sí els que defensen allò que ells volen?

La resposta és tan senzilla com tràgica. No suporten la idea de no ser hegemònics, de no controlar el relat. No suporten que els mitjans que sostenen el seu discurs no tinguin cap capacitat d’influir. Se’ls fa increïble que molta gent no compri les seves idees. I el comodí del twitter és molt atractiu…

Sí, twitter s’ha tensat. Per tothom. I és una llàstima. El sobiranisme no és tan generós com ho era. S’ha d’estar cec per no veure-ho. Està més crispat i no m’agrada. S’acosten els moments més durs i hem de tornar a obrir els braços.

Però no és això el que diuen criticar. Es mantenen en una equidistància que els dóna un plus de legitimitat. Introdueixen l’article amb una suau crítica als del “no” per, després, atacar amb duresa als del “sí”. Equiparen l’insult d’un tuiter amb el d’un ministre. Sense tenir en compte els ressorts de poder de les parts, ni el context. Ignorant com hem arribat fins aquí. El per què. Les manifestacions massives i cíviques. Els discursos dels seus líders, amb predisposició a l’acolliment, allunyant-se de l’identitari i amb una mirada europeista.

És una equidistància que em fa mal. Perquè és falsa. Perquè no és equidistant.

Vull rebre els nou posts:
Nom
Email *

Deixa un comentari