Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Política

La comoditat de la residualitat

Assemblea CUP

No és res nou que al catalanisme li costa trobar punts d’acord. A cada nou pas, ens afegim noves dificultats. El 9N, l’acord de Junts Pel Sí i ara la investidura del Mas.

Els que no som cupaires hem de reconèixer que la CUP tenen tota la legitimitat per portar-nos a noves eleccions si no passa allò que han defensat. Tenen un paper molt complicat. A la campanya de les eleccions van prometre dues coses que s’han mostrat incompatibles: no investir al Mas i no parar el procés. Facin el que facin, fallaran a alguns dels que els han votat.

El sobiranisme té dues possibilitats: o trobar una síntesi i guanyar o implosionar i posar en stand by per una temporada molt llarga el camí cap a la sobirania. Així de senzill. A aquestes alçades, em semblen increïbles les posicions consistents en defensar l’expulsió del procés de la CUP. També les que defensen la fi del Mas, que és la manera de simbolitzar que es fa fora a CDC i les persones amb posicions de centre dreta.

Avui aquesta decisió està en mans de la CUP. Els agradi o no. Digui la Gabriel el que digui. I hi ha un altre fet: Junts Pel Sí ha fet un document amb una proposta d’acord. Aquest inclou un Pla de Xoc Social. I la renda bàsica universal. I una fórmula de control total sobre la figura del president (amb vicepresidències que buiden de competències la presidència i amb una moció de confiança en mig any). Tot això subscrit per la força de centre dreta. Mentrestant, quin moviment d’apropament ha fet la CUP?

La CUP ha de definir-se. I faria bé d’analitzar els escenaris possibles. Posem que vota no al Mas i anem a noves eleccions. Des del punt de vista de partit, perdran una part de vots que el que buscaven era garantir que el procés tenia en compte polítiques d’esquerres i seguia endavant. Acabaran a Junts Pel Sí (o ERC si es presenten per separat). Està per veure si aquest cop la Colau es mullarà en el procés electoral, el que probablement faria molt de mal electoral a la CUP.

Des del punt de vista de país, el desencantament palpable de la gent faria els resultats de les hipotètiques eleccions imprevisibles. Però sobretot faria que els vots que marxessin cap a Podem no treballessin pel procés, el que deixa el sobiranisme sense capacitat d’articular-se políticament.

Posem que el Mas accepta el repte de la CUP i deixa d’optar al càrrec de president. CDC avui només té un actiu, el president. D’això tothom és molt conscient. I alguns es pensen que matant al líder carismàtic, mates la ideologia. És un error terrible. Efectivament, avui Mas és l’única garantia que el procés es farà tenint en compte la seva sensibilitat política. De la mateixa manera que fer el procés sense la CUP seria un error perquè deixaria d’interessar a una part important de Catalunya, apartar al Mas fa el mateix amb el centre dreta catalanista. Per què Unió va boja per noves eleccions? I Podemos-Iniciativa? Cal que ens ho diguin més clar?

Pel que fa a mi, si avui un govern amb tothom implicat em demana alguna cosa, la faré. Si cal, prendré riscos. Ara, si guanyen els que defensen la marxa del Mas, que no comptin amb mi. La raó és senzilla; si a un President que està imputat per posar unes urnes, que ha defensat el procés, que li han buscat les pessigolles durant 3 anys, que l’han pressionat les elits espanyoles i també les catalanes (no oblidem què vol l’establishment català), el poble el deixa penjat, què no faran amb mi? Que se la juguin altres…

I si la CUP troba la forma de donar el consentiment al Mas? Pagaran un preu, com en el cas del no. Ara, Catalunya tindrà un govern que durà a terme algunes polítiques que han defensat durant anys (decret de pobresa energètica, inici del procés, i obertura d’importants polítiques socials). Possiblement es desencadeni el procés de cop. Veurem quina reacció té Madrid davant de l’acord. I davant d’una agressió de Madrid, què farà el sector proper al sobiranisme de Pode i els seus líders?

Mirant de fugir dels personalismes, la CUP ha caigut en el pitjor de tots: el personalisme en negatiu. Sense mirar cap de les propostes que ha fet per ser investit. Oblidant el que han fet la passada legislatura.

Ara han de resoldre el seu propi dilema vital. La política consisteix en això: gestionar la frustració quan prens consciència que, fins i tot amb poder, les coses no sempre són com t’agradaria que fossin. O això o viure en la comoditat de ser residual.

Vull rebre els nou posts:
Nom
Email *

Deixa un comentari