Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Política

Camí del lost-lost?

Artur Mas i Antonio Baños

En els últims anys ha fet fortuna una expressió en anglès utilitzada en negociació; el win-win. Aquest es produeix quan dues parts troben un punt d’acord que beneficia a tots dos. Tothom que seu a una taula de negociació, persegueix trobar aquest punt. És clar que sempre és més fàcil teoritzar que fer les coses…

Ni que sigui una lliçó teòrica, els negociadors de la investidura al Parlament en necessiten una. El catalanisme es troba en un punt de difícil sortida en mig d’una negociació que ha embogit. Ja és normal que això passi en la recerca del punt comú. Però la cosa s’està portant massa lluny. I crec que és perquè s’assumeixen com a certes coses que estan per comprovar.

El sobiranisme va guanyar les eleccions catalanes. No només perquè té més parlamentaris que l’unionisme. No només perquè, cada nova elecció gana suports. No només perquè la realitat ens està demostrant que el sobiranisme no ha trobat el seu sostre. Sobretot, perquè el relat està calant. Perquè el que vota a favor ho fa pensant en un futur millor i el que ho fa en contra ho fa perquè creu que aquest futur és impossible. Perquè l’unionisme continua basant el seu discurs en una llei que passa per sobre dels vots de la gent, en la por, en l’amenaça… Si aquest és el panorama, el sobiranisme té molta feina feta.

Però els resultats eren enverinats. JxS necessita almenys dos vots de la CUP per investir el seu candidat. La CUP va dir, per activa i per passiva que sota cap concepte investirien a Mas. I això ens porta a un atzucac de molt difícil solució.

Les negociacions amb el Mas acostumen a ser totes iguals. Tot i el seu hermetisme, el seu joc ha estat el mateix. S’obre la negociació amb l’altra “part”. Algunes persones del seu entorn diuen públicament que l’acord potser no serà possible. Imagino que amb això pretén estovar a l’altra part. Després comença la negociació, que s’allarga fins el límit. Tot sembla impossible, però ell sempre té una carta sota la màniga. Una oferta irrebutjable. Una oferta en la què s’apropa molt al que vol l’altra part però sense posar-lo a ell en un punt on s’escenifiqui una derrota. Aquesta tàctica li ha sortit força bé almenys dos cops; el 9N i l’acord de Junts Pel Sí.

Ara tocava negociar amb la CUP. Totes dues parts arriben amb un punt irrenunciable i contradictori a la taula de negociació; la investidura del Mas. La primera setmana hi van haver declaracions de totes dues bandes explicitant que aquell punt era irrenunciable. Però després van seure i van fer el que toca en una negociació. Discreció i, sobretot, convertir la negociació en una qüestió polièdrica. Toca parlar de moltes coses i fer molts acostaments en diferents qüestions.

Tothom donava per fet que el dimarts del debat d’investidura arribaríem a la primera votació amb un no de la CUP. Crec que en Mas va prendre una decisió molt racional: deixem que la CUP escenifiqui el no. I acte seguit, es va treure l’as de la màniga…

Artur Mas es va posar en mans de la CUP. Va cedir molt poder als vicepresidents i, a més, va obrir la porta a que la CUP pogués fer-lo fora d’aquí a 10 mesos. És una jugada arriscada però difícil de rebutjar. Però la CUP ho va fer… I dubto que Artur Mas tingui alguna cosa més per oferir.

A més de tot això, tothom ha pogut veure com JxS feia aproximacions a la CUP. Va fer una declaració parlamentària que, sembla, haguessin preferit fer una vegada fet el govern. Artur Mas va fer un discurs d’investidura amb un marcadíssim discurs social; fins i tot va arribar a parlar de renda bàsica universal, una de les gran banderes de l’esquerra.

Però la CUP ha restat inamovible en la seva tesi inicial; això no és possible amb el Mas al davant. I llavors, tot allò que fins ara s’havia gestionat amb el cap, s’està gestionant amb la panxa. En especial, les pressions per part dels diputats de CDC a la CUP des de totes les tribunes possibles, fins a expressions ridícules, com la de Quico Homs, dient que estan al costat del PP, Ciutadans…

Per mi, ERC ha fet el que s’havia de fer. Han mantingut silenci. Estic segur que han facilitat aquest transit de CDC cap a un discurs més social que fes possible l’acord. Chapeau per ells. Aquesta tarda han convocat una executiva nacional extraordinària. Confio que allà reforcin el paper que han estat fent fins ara.

He fet molts elogis a la CUP. No només en aspectes en els que coincideixo sinó també en qüestions en les que discrepo profundament. Em sembla que, com a proposta política, ha crescut com ha de fer-se. Poc a poc, amb un discurs sòlid i creïble. Però ara els ha arribat el moment; per primera vegada poden influir de veritat en les decisions finals. El més difícil d’això és renunciar a aspectes de la seva proposta. I és aquí on haig de dir que sembla que la CUP està mostrant la seva immaduresa.

La CUP ha d’optar entre fer possible la renda bàsica universal o un president o presidenta amb un passat de caràcter més social. Ha d’optar entre l’oportunitat de crear un nou país condicionant la construcció a valors d’esquerres, o bloquejar l’accés del Mas a la presidència…

El gran problema d’aquesta negociació és que, a nivell públic, s’ha escenificat que la clau està en la investidura. Quan un negocia sobre un sol punt, només pot guanyar una de les parts. I llavors és quan es fa impossible el win-win. Llavors és quan cap de les parts vol escenificar la derrota. I els discursos, mica en mica, van limitant el moviment de tothom. Si una de les dues parts cedeix en aquest aspecte, s’interpretarà com una derrota.

Les parts poden considerar que no és problema si la cosa surt malament perquè el sobiranisme seguirà creixent. Discrepo. El sobiranisme suma perquè molta gent ha cregut que es podia construir una societat millor. Però l’espectacle que estan donant ara els nostres referents polítics no ajuda. Si no hi ha acord, canviaran moltes coses al sector sobiranista. Moltíssimes.

Aquesta situació només té una solució: les dues parts han de recuperar la negociació que es feia a porta tancada. S’han de donar temps. No es poden fer a curt termini perquè hi ha massa tensió ara mateix.

Continuo pensant que hi haurà acord precisament perquè objectivament tothom perd si no s’arriba a una confluència. Dit això, no podem perdre de vista una realitat; moltes de les negociacions que, efectivament podrien acabar beneficiant totes dues parts, acaben just en el punt contrari. No són un win-win sinó un lost-lost. Veurem com acaba…

Vull rebre els nou posts:
Nom
Email *

Deixa un comentari