Lògica analògica

Reflexions envers la realitat que m'envolta

Política

Equidistància dolorosa

Des que el sobiranisme va prendre rellevància pública a la famosa manifestació del 10J amb el lema: “Som una  nació. Nosaltres decidim.”, les coses han anat molt ràpid. El sobiranisme ha crescut a la vegada que el recolzament a l’autodeterminació s’ha mantingut estable en el 70-80%. Però no podem negar que una part més o menys important dels que estan d’acord amb que els catalans tenim dret a l’autodeterminació, i no són independentistes, no veu clara aquesta via “unilateral”. Gent del món de la cultura de la òrbita del que sempre ha representat el PSC, semblaven estupefactes i s’han expressat poc. Ara sembla que estan sortint tots de la cova. Que Coixet o Serrat expressin en veu alta el que pensen, és bo.

¿No volen  la independència? M’entristeix, però d’això es tracta. Que s’expliquin. Que donin les seves raons. Que confrontin les seves idees amb els que defensem el sí. No em molesta i no canviarà la meva opinió sobre ells. He vist moltes de les pel·lícules de Coixet i continuo sentint els discos del Serrat. I sempre he sabut el que pensaven.

El que sí em fa mal són les desqualificacions sense entrar en el fons de la qüestió. Diu la Coixet que “és quan[els independentistes] imposen les seves aspiracions, asumint que tots les compartim, que comencen els problemes”. Aclarim una qüestió: els independentistes no aspirem a un referèndum. Volem la independència, com els unionistes seguir al Regne d’Espanya. Al costat de molts no independentistes, defensem un referèndum perquè creiem que és la millor forma de saber què vol la gent. En canvi, no fer un referèndum sí imposa una sortida, que curiosament coincideix amb la que ella prefereix: el no a la independència.

Encara és més greu que digui que “[els no independentistes,] en el millor dels casos, som invisibles i se’ns escombra de l’àgora públic”. Ells, els que són de la faràndula, potser s’han expressat poc, però les seves idees les han defensat molts. A Catalunya es publiquen un munt de diaris. Per exemple, El Mundo, ABC, La Razón o El País, que es publiquen des de Madrid. En cap d’ells publiquen, de forma regular, opinadors independentistes, tret d’alguna excepció com Joan B. Culla o Francesc Serés a El País. A més, els dos diaris catalans més importants en lectors hi estan en contra; La Vanguardia y El Periódico. En aquests escriuen, sobretot, opinadors que no desitgen la independència: Carol, Pàmies, Costas, Foix, Jorba, Juliana, Puigverd, Montagut, Zarzalejos, Morán, Tapia, Évole, Fuentes, Sardà, Mejide, De España, Ollé, Palà, o Coll. Quan obres qualsevol d’aquests dos diaris, és evident la clara majoria en contra.

¿Obrir-los? De fet, gairebé mai cal. Les portades d’El Periódico i La Vanguaria són editorialitzants i contràries, ja no a la independència, sinó al referèndum.

Els comuns donen carbassa a l’1-O“, “La purga d’interior alarma als Mossos“, “Els mossos, amb la llei“, o quan els dos diaris gairebé expulsen de les seves portades la filtració de l’Operació Catalunya. Avui mateix, han utilitzat la commemoració del 25 anys de les Olimpiades per editorialitzar en contra, ignorant de passada que, per primer cop, un president espanyol ha de comparèixer a l’Audiència.

La crítica de “pensament únic” acostuma a referir-se a TV3. És xocant que, amb un 10% d’audiència, sigui la base d’una suposada idiotització dels catalans. També que s’acusi de sectari al seu director i que, aquest, després fitxi a una presentadora obertament contrària al procés. Segons ells, a la televisió pública catalana, el no a la independència no existeix. ¿No? ¿I què diuen d’això els tertulians de TV3 com López Alegre, Mercader, Tomàs, Pardeiro, Boada, Sáenz-Diez, Moreno… ¿I a RAC1? ¡Oh! RAC1… Carol, Sardà, López Alegre, Galdón, López-Fonta, Bertomeu, Mármol…

¿Llavors deu ser que silencien a la pròpia Isabel? Google també ho desmenteix. Fent una cerca ràpida, podem veure que la Coixet ha aparegut sovint en mitjans catalans aquests últims anys. A TV3 va promocionar “Normal” (2016), i va ser entrevistada a Els matins (2105), al 33, Tria33 (2015), Bestiari Il·lustrat (2013) i 33 recomana (2016), a Catalunya Ràdio, als matins (2016), o La Finestra (2015), o a RAC1 en 2016. És una cerca gens exhaustiva, d’un sol click.

En canvi, Coixet no es queixa dels mitjans de Madrid. No es queixa que, en el diari on ha escrit un y dos articles en contra de la independència, gairebé no hi hagi opinadors independentistes. Als mitjans de Madrid, tant fa si són televisions, ràdios, diaris, públics o privats. El desequilibri és tan gran, que costa d’entendre la queixa de Coixet.

Segueix amb una cosa pitjor. Assegura que no és feixista. La pregunta és: ¿qui l’ha qualificat així? ¿I des d’on? He buscat a google. A cap de les 10 primeres pàgines hi ha cap article qualificant-la així. No he seguit. Algú més fi em podria dir que, en realitat, la idea de feixista s’associa a la “d’unionista” i no a Coixet en concret. També he buscat a  google. Que reuneixi els dos conceptes i que sigui un article que pugui ser considerat catalanista, només n’he trobat els següents: un article de La Vanguardia on es parla de l’atac feixista l’11 de setembre de 2013 a Madrid, un bloc amb un article de trinitro en el què apel·la als feixistes però en cap cas, equipara feixisme a unionisme, i un article a un bloc personal amb tant sol 600 visites que, tot i no equiparar feixisme amb unionisme, sí acusa de complicitats al govern espanyol amb el feixisme. Un article entre 100 i a un bloc personal… I, en tot cas, la comparació que fa no és massa diferent a la que fa la pròpia directora quan afirma que “no ser independentista no és ser feixista, ni de Ciudadanos, ni del PP”, on ho fica tot una mica al mateix sac.

Aquí és on twitter es converteix en el comodí de qui vol justificar que ha estat acosat i insultat. Tant fa si aquests insults es produeixen després que algú hagi insultat brutalment o fet insinuacions com les que la Coixet diu patir i, aquest cop sí, des de poderoses tribunes. Per això, el seu article no és naif. És injust.

Els atacs de nazisme, totalitarisme, bolivarianisme, estalinisme, complicitat amb ETA, són tan constants, tan repetitius, des de tantes tribunes, des de tants opinadors, des de tants llocs, que em fa mal la panxa quan gent que respecto, com Coixet, Serrat o Évole ho ignoren o, amb sort, em posen al mateix nivell. I no, aquests atacs no venen de perfils d’altres tuiteros hiperventilats, que n’hi ha arreu. No. Són directors de diari, són ministres, empresaris, persones amb responsabilitats civils

Si no és veritat que els silencien els mitjans amb línia editorial catalanista, ni tampoc pateixen atacs de persones rellevants, ¿per què, en comptes de protegir-me o, com a mínim, solidaritzar-se, m’acusen de fer el que fan, no ells, però sí els que defensen allò que ells volen?

La resposta és tan senzilla com tràgica. No suporten la idea de no ser hegemònics, de no controlar el relat. No suporten que els mitjans que sostenen el seu discurs no tinguin cap capacitat d’influir. Se’ls fa increïble que molta gent no compri les seves idees. I el comodí del twitter és molt atractiu…

Sí, twitter s’ha tensat. Per tothom. I és una llàstima. El sobiranisme no és tan generós com ho era. S’ha d’estar cec per no veure-ho. Està més crispat i no m’agrada. S’acosten els moments més durs i hem de tornar a obrir els braços.

Però no és això el que diuen criticar. Es mantenen en una equidistància que els dóna un plus de legitimitat. Introdueixen l’article amb una suau crítica als del “no” per, després, atacar amb duresa als del “sí”. Equiparen l’insult d’un tuiter amb el d’un ministre. Sense tenir en compte els ressorts de poder de les parts, ni el context. Ignorant com hem arribat fins aquí. El per què. Les manifestacions massives i cíviques. Els discursos dels seus líders, amb predisposició a l’acolliment, allunyant-se de l’identitari i amb una mirada europeista.

És una equidistància que em fa mal. Perquè és falsa. Perquè no és equidistant.

Política

La sortida fàcil del Regne Unit

vote-leave
El Regne Unit ha decidit que marxa i arriba el moment de fer les interpretacions. Com pot ser que els britànics, en especial els anglesos, no vulguin seguir a la UE? Mentiria si digués que m’ha sorprès la lectura que abunda al meu TL. Els britànics són un xenòfobs. No ens estimen. A nosaltres!

No negaré que els seus pitjors instints de supervivència com a poble i el seu passat com a gran imperi hagin ocupat part del debat. Però, això és tot el que direm? No crec que faci falta remarcar el cinisme que suposa donar lliçons quan, al teu propi país, guanya un partit que dispara els immigrants mentre s’ofeguen. Ni la vergonya que em fa veure els nostres polítics quan donen lliçons a una democràcia centenària sobre què és millor que el poble no voti.

El que sí es remarcable és la nostra total incapacitat d’autocrítica. És a dir, que els britànics són racistes i aquí s’acaba tot. Què bé! Perquè, clar… La UE és el projecte més ambiciós que mai s’hagi dut a terme. És estrany que no hi vulguin participar…

Si Europa fos un projecte il·lusionant, algú creu que UK estaria ara a punt d’iniciar una negociació per abandonar-la? Si les institucions europees donessin solucions, de veritat els anglesos preferirien viure-hi de costat?

No es tracta de reclamar ni una Europa més socialdemòcrata ni més lliberal. Ni més conservadora ni comunista. No es tracta de si fa aquelles polítiques o les altres. És molt més bàsic. Es tracta que a la gent li serveixin d’alguna cosa més que per posar un plat a taula a uns quants buròcrates. Així de simple. Es tracta que la ciutadania pugui incidir, ni que sigui una mica. No són les polítiques, és la democràcia. No és que no ens agradi el pilar, és que ens vam oblidar de posar la base.

Podem seguir cridant contra la xenofòbia dels britànics o treballar per a què es penedeixin de la decisió que han pres. Es tracta de si forcem als nostres polítics perquè millorin les institucions a través de les que diuen representar-nos o si els donem, a ells sí, la sortida fàcil.

Política

Millor sols

Asamblea CUP

No ho negaré. Estic fotut. Estic dolgut i decebut. Molt. Estava convençut que la decisió de la CUP seria una altra. Anem a pams.

Encara que el primer impacte que vaig tenir dels resultats de les eleccions catalanes era que el sobiranisme ho tenia difícil, una segona lectura em va fer veure’ls d’una nova manera. Cert que només van faltar 2000 vots a JxS perquè investir a Mas hagués estat senzill. Però la necessitat de pujar a la barca a la CUP tenia aspectes molt positius: el procés amb tot l’espectre catalanista des del centre dreta fins a l’esquerra era invencible.

Junts Pel Sí va arrossegar a CDC fins a posicions d’esquerres impensables un parell d’anys abans. Això va ser treball d’ERC, que generosa en el pacte amb Mas va forçar algunes propostes de caràcter social. Un poderós nus entre els dos partits principals del Parlament. Així, en Mas ha acabat defensant en el seu discurs d’investidura el decret de pobresa energètica, el caràcter social d’algunes reformes importants, i fins i tot, la renda bàsica universal.

Enfront d’això, ja vaig dir que la CUP havia d’optar entre aplicar polítiques que ha defensat sempre o no investir a Mas. Entre complir la seva promesa de no fer president al líder de CDC o la d’accelerar el procés.

Vull deixar clar abans de seguir que considero obvi que la CUP estava legitimada per prendre la decisió que els semblés oportuna. El paternalisme, quan no insult, amb el què se’ls ha tractat ha fregat el patetisme. Però això no els eximeix de l’anàlisi i de la crítica. Si volen participar de la política han d’entendre que forma part del joc.

Tots sabem que la CUP és un partit anticapitalista i assembleari. Al poc de les eleccions, el discurs d’Antonio Baños insistia en alguna cosa que em sembla intel·ligent: ells són anticapitalistes, sí. Però els resultats deien que la població no ho és. Enfront d’això, deia, la CUP sabrà encaminar les seves propostes a escenaris socialdemòcrates que recullin l’essència de les seves posicions.

Després del discurs d’investidura d’Artur Mas, la CUP va exigir un pla de xoc contra la pobresa. Junts Pel Sí va accedir. És veritat que no amb els imports que exigia la CUP. Però, què és si no negociar? La CUP va exigir un altre president. No volien que el Mas tingués tant poder. En Mas no va cedir la presidència, però si bona part de les seves atribucions. Negociar, negociar, negociar.

La CUP havia d’optar entre aplicar algunes de les polítiques que ha defensat, arribar més lluny del que mai podrien haver somiat, o mantenir-se en el no a Mas. És la diferència entre la realpolitik o la comoditat del menyspreu al rival disfressat de convicció. Entre asseure les bases per dur a terme la renda bàsica o el personalisme en negatiu. Si la nova política és plantar-se en conviccions inamovibles, beneïda vella política!

I en aquest escenari, qui gana i qui perd? Només cal veure en quines cases brinden amb millor cava. L’escenari està tan mogudet que d’aquí a març poden passar mil coses. Però ara com ara, en Ca Podem hi ha somriures i alegria. Cava car per tothom. En Ca Ciutadans, somriure mig tort. Després del que ha passat a Madrid… En Ca CDC la camisa no els toca el cos. Si ERC no vol reeditar el pacte, tenen un problema greu. Això fa que graviti molta responsabilitat en Ca ERC. Desagradable situació per a ells també. El PSC i el PP són tan residuals que, encara que estic segur que els preocupa tornar a les urnes, és irrellevant. I a Ca la CUP… Dubto que s’hagin plantejat seriosament la pinça que amb seguretat els ve ara entre JxS o ERC i Podem.

El perillós de reeditar JxS és la repetició d’un escenari semblant reduint el pes de la CUP i augmentant el de Podem. El perillós de no fer-ho és deixar penjats als candidats voluntaris que es van mullar en les eleccions de setembre. I, en el supòsit probable que CDC no guanyi, la incertesa de veure qui pren el rumb del partit per substituir a Mas.

En alguna ocasió he dit que el procés només podia paralitzar-se a causa de conflictes interns del sobiranisme. Aquí ho tenim. Molts hem defensat que aquest camí no té sentit sense una síntesi dels què defensem la sobirania catalana. Dient no a Mas, la CUP no només ha dit que no el volen de president. També ha enviat el missatge que, amb segons qui, no volen fer aquest camí. El “millor sols”, les autenticitats, el “nosaltres som els de debò”, les parròquies… Els paranys en els què ha caigut històricament el catalanisme.

Missatge rebut, cupaires. Passarem un parell de dies de dol i a aixecar-se una altra vegada. Al març noves eleccions. I encara que el futur és incert, seguirem remant. No queda una altra…

Política

La comoditat de la residualitat

Assemblea CUP

No és res nou que al catalanisme li costa trobar punts d’acord. A cada nou pas, ens afegim noves dificultats. El 9N, l’acord de Junts Pel Sí i ara la investidura del Mas.

Els que no som cupaires hem de reconèixer que la CUP tenen tota la legitimitat per portar-nos a noves eleccions si no passa allò que han defensat. Tenen un paper molt complicat. A la campanya de les eleccions van prometre dues coses que s’han mostrat incompatibles: no investir al Mas i no parar el procés. Facin el que facin, fallaran a alguns dels que els han votat.

El sobiranisme té dues possibilitats: o trobar una síntesi i guanyar o implosionar i posar en stand by per una temporada molt llarga el camí cap a la sobirania. Així de senzill. A aquestes alçades, em semblen increïbles les posicions consistents en defensar l’expulsió del procés de la CUP. També les que defensen la fi del Mas, que és la manera de simbolitzar que es fa fora a CDC i les persones amb posicions de centre dreta.

Avui aquesta decisió està en mans de la CUP. Els agradi o no. Digui la Gabriel el que digui. I hi ha un altre fet: Junts Pel Sí ha fet un document amb una proposta d’acord. Aquest inclou un Pla de Xoc Social. I la renda bàsica universal. I una fórmula de control total sobre la figura del president (amb vicepresidències que buiden de competències la presidència i amb una moció de confiança en mig any). Tot això subscrit per la força de centre dreta. Mentrestant, quin moviment d’apropament ha fet la CUP?

La CUP ha de definir-se. I faria bé d’analitzar els escenaris possibles. Posem que vota no al Mas i anem a noves eleccions. Des del punt de vista de partit, perdran una part de vots que el que buscaven era garantir que el procés tenia en compte polítiques d’esquerres i seguia endavant. Acabaran a Junts Pel Sí (o ERC si es presenten per separat). Està per veure si aquest cop la Colau es mullarà en el procés electoral, el que probablement faria molt de mal electoral a la CUP.

Des del punt de vista de país, el desencantament palpable de la gent faria els resultats de les hipotètiques eleccions imprevisibles. Però sobretot faria que els vots que marxessin cap a Podem no treballessin pel procés, el que deixa el sobiranisme sense capacitat d’articular-se políticament.

Posem que el Mas accepta el repte de la CUP i deixa d’optar al càrrec de president. CDC avui només té un actiu, el president. D’això tothom és molt conscient. I alguns es pensen que matant al líder carismàtic, mates la ideologia. És un error terrible. Efectivament, avui Mas és l’única garantia que el procés es farà tenint en compte la seva sensibilitat política. De la mateixa manera que fer el procés sense la CUP seria un error perquè deixaria d’interessar a una part important de Catalunya, apartar al Mas fa el mateix amb el centre dreta catalanista. Per què Unió va boja per noves eleccions? I Podemos-Iniciativa? Cal que ens ho diguin més clar?

Pel que fa a mi, si avui un govern amb tothom implicat em demana alguna cosa, la faré. Si cal, prendré riscos. Ara, si guanyen els que defensen la marxa del Mas, que no comptin amb mi. La raó és senzilla; si a un President que està imputat per posar unes urnes, que ha defensat el procés, que li han buscat les pessigolles durant 3 anys, que l’han pressionat les elits espanyoles i també les catalanes (no oblidem què vol l’establishment català), el poble el deixa penjat, què no faran amb mi? Que se la juguin altres…

I si la CUP troba la forma de donar el consentiment al Mas? Pagaran un preu, com en el cas del no. Ara, Catalunya tindrà un govern que durà a terme algunes polítiques que han defensat durant anys (decret de pobresa energètica, inici del procés, i obertura d’importants polítiques socials). Possiblement es desencadeni el procés de cop. Veurem quina reacció té Madrid davant de l’acord. I davant d’una agressió de Madrid, què farà el sector proper al sobiranisme de Pode i els seus líders?

Mirant de fugir dels personalismes, la CUP ha caigut en el pitjor de tots: el personalisme en negatiu. Sense mirar cap de les propostes que ha fet per ser investit. Oblidant el que han fet la passada legislatura.

Ara han de resoldre el seu propi dilema vital. La política consisteix en això: gestionar la frustració quan prens consciència que, fins i tot amb poder, les coses no sempre són com t’agradaria que fossin. O això o viure en la comoditat de ser residual.

Política

Camí del lost-lost?

Artur Mas i Antonio Baños

En els últims anys ha fet fortuna una expressió en anglès utilitzada en negociació; el win-win. Aquest es produeix quan dues parts troben un punt d’acord que beneficia a tots dos. Tothom que seu a una taula de negociació, persegueix trobar aquest punt. És clar que sempre és més fàcil teoritzar que fer les coses…

Ni que sigui una lliçó teòrica, els negociadors de la investidura al Parlament en necessiten una. El catalanisme es troba en un punt de difícil sortida en mig d’una negociació que ha embogit. Ja és normal que això passi en la recerca del punt comú. Però la cosa s’està portant massa lluny. I crec que és perquè s’assumeixen com a certes coses que estan per comprovar.

El sobiranisme va guanyar les eleccions catalanes. No només perquè té més parlamentaris que l’unionisme. No només perquè, cada nova elecció gana suports. No només perquè la realitat ens està demostrant que el sobiranisme no ha trobat el seu sostre. Sobretot, perquè el relat està calant. Perquè el que vota a favor ho fa pensant en un futur millor i el que ho fa en contra ho fa perquè creu que aquest futur és impossible. Perquè l’unionisme continua basant el seu discurs en una llei que passa per sobre dels vots de la gent, en la por, en l’amenaça… Si aquest és el panorama, el sobiranisme té molta feina feta.

Però els resultats eren enverinats. JxS necessita almenys dos vots de la CUP per investir el seu candidat. La CUP va dir, per activa i per passiva que sota cap concepte investirien a Mas. I això ens porta a un atzucac de molt difícil solució.

Les negociacions amb el Mas acostumen a ser totes iguals. Tot i el seu hermetisme, el seu joc ha estat el mateix. S’obre la negociació amb l’altra “part”. Algunes persones del seu entorn diuen públicament que l’acord potser no serà possible. Imagino que amb això pretén estovar a l’altra part. Després comença la negociació, que s’allarga fins el límit. Tot sembla impossible, però ell sempre té una carta sota la màniga. Una oferta irrebutjable. Una oferta en la què s’apropa molt al que vol l’altra part però sense posar-lo a ell en un punt on s’escenifiqui una derrota. Aquesta tàctica li ha sortit força bé almenys dos cops; el 9N i l’acord de Junts Pel Sí.

Ara tocava negociar amb la CUP. Totes dues parts arriben amb un punt irrenunciable i contradictori a la taula de negociació; la investidura del Mas. La primera setmana hi van haver declaracions de totes dues bandes explicitant que aquell punt era irrenunciable. Però després van seure i van fer el que toca en una negociació. Discreció i, sobretot, convertir la negociació en una qüestió polièdrica. Toca parlar de moltes coses i fer molts acostaments en diferents qüestions.

Tothom donava per fet que el dimarts del debat d’investidura arribaríem a la primera votació amb un no de la CUP. Crec que en Mas va prendre una decisió molt racional: deixem que la CUP escenifiqui el no. I acte seguit, es va treure l’as de la màniga…

Artur Mas es va posar en mans de la CUP. Va cedir molt poder als vicepresidents i, a més, va obrir la porta a que la CUP pogués fer-lo fora d’aquí a 10 mesos. És una jugada arriscada però difícil de rebutjar. Però la CUP ho va fer… I dubto que Artur Mas tingui alguna cosa més per oferir.

A més de tot això, tothom ha pogut veure com JxS feia aproximacions a la CUP. Va fer una declaració parlamentària que, sembla, haguessin preferit fer una vegada fet el govern. Artur Mas va fer un discurs d’investidura amb un marcadíssim discurs social; fins i tot va arribar a parlar de renda bàsica universal, una de les gran banderes de l’esquerra.

Però la CUP ha restat inamovible en la seva tesi inicial; això no és possible amb el Mas al davant. I llavors, tot allò que fins ara s’havia gestionat amb el cap, s’està gestionant amb la panxa. En especial, les pressions per part dels diputats de CDC a la CUP des de totes les tribunes possibles, fins a expressions ridícules, com la de Quico Homs, dient que estan al costat del PP, Ciutadans…

Per mi, ERC ha fet el que s’havia de fer. Han mantingut silenci. Estic segur que han facilitat aquest transit de CDC cap a un discurs més social que fes possible l’acord. Chapeau per ells. Aquesta tarda han convocat una executiva nacional extraordinària. Confio que allà reforcin el paper que han estat fent fins ara.

He fet molts elogis a la CUP. No només en aspectes en els que coincideixo sinó també en qüestions en les que discrepo profundament. Em sembla que, com a proposta política, ha crescut com ha de fer-se. Poc a poc, amb un discurs sòlid i creïble. Però ara els ha arribat el moment; per primera vegada poden influir de veritat en les decisions finals. El més difícil d’això és renunciar a aspectes de la seva proposta. I és aquí on haig de dir que sembla que la CUP està mostrant la seva immaduresa.

La CUP ha d’optar entre fer possible la renda bàsica universal o un president o presidenta amb un passat de caràcter més social. Ha d’optar entre l’oportunitat de crear un nou país condicionant la construcció a valors d’esquerres, o bloquejar l’accés del Mas a la presidència…

El gran problema d’aquesta negociació és que, a nivell públic, s’ha escenificat que la clau està en la investidura. Quan un negocia sobre un sol punt, només pot guanyar una de les parts. I llavors és quan es fa impossible el win-win. Llavors és quan cap de les parts vol escenificar la derrota. I els discursos, mica en mica, van limitant el moviment de tothom. Si una de les dues parts cedeix en aquest aspecte, s’interpretarà com una derrota.

Les parts poden considerar que no és problema si la cosa surt malament perquè el sobiranisme seguirà creixent. Discrepo. El sobiranisme suma perquè molta gent ha cregut que es podia construir una societat millor. Però l’espectacle que estan donant ara els nostres referents polítics no ajuda. Si no hi ha acord, canviaran moltes coses al sector sobiranista. Moltíssimes.

Aquesta situació només té una solució: les dues parts han de recuperar la negociació que es feia a porta tancada. S’han de donar temps. No es poden fer a curt termini perquè hi ha massa tensió ara mateix.

Continuo pensant que hi haurà acord precisament perquè objectivament tothom perd si no s’arriba a una confluència. Dit això, no podem perdre de vista una realitat; moltes de les negociacions que, efectivament podrien acabar beneficiant totes dues parts, acaben just en el punt contrari. No són un win-win sinó un lost-lost. Veurem com acaba…

Política

Motius pel Sí el 27S: L’educació

Un dels aspectes que més preocupen la gent és l’educació. A Espanya, l’atur juvenil està al 50%, el que fa evident que la formació a Espanya no funciona bé.

Des de 1990, s’han fet 4 reformes educatives. Va començar el PSOE de Felipe González amb la LOGSE. El PP d’Aznar la va reformar i va aprovar la LOCE. Quan Zapatero va arribar al govern, va promulgar la LOE. I ara que el PP el lidera Rajoy ha impulsat la LOMCE. Una nova llei cada nou govern, el que fa impossible l’aplicació de cap d’elles. No dóna temps ni a implementar-les.

El més terrible de tot és que el debat entorn les lleis ha estat sempre sobre 2 aspectes que no haurien de comportar converses de més de 5 minuts.

El primer debat; religió o ètica. Passem mesos amb debats com si hem d’explicar que els gais són persones normals o pobrets malalts. Així estem encara… Hem de donar educació sexual als nens o esperar què ho descobreixin a la cua per prendre la píndola de l’endemà?

Que el debat se centri en si s’ha de tractar els gais com a malalts o no és ridícul. La resposta a aquestes preguntes és tan òbvia, que no mereix ni un debat de 5 minuts. Patètic.

El segon debat que s’obra a cada reforma educativa, ens afecta del tot. És inevitable que els polítics espanyols discuteixin si l’estat central ha de forçar o no que es dediquin més hores al castellà a Catalunya. Tant fa que les demandes dels pares no passin d’unes desenes en mig d’una enorme pressió mediàtica i jurídica. Tant fa que la llibertat dels pares a l’hora d’escollir les hores que dediquen els seus fills a la resta d’assignatures sigui nul·la. Tant fa que el nivell de castellà demostrat pels nens a Catalunya sigui, segons el ministeri, tan alt com el de la resta de nens espanyols.

Un altre debat que s’hauria de resoldre en menys del que es triga a prendre un cafè matutí. Els nens aprenen castellà i la immersió permet que el coneixement del català sigui bo fins i tot allà on no hi ha massa ús social.

Espanya està atrapada en aquests dos debats. Una Catalunya independent no posaria en qüestió la llengua. Tampoc no ens passaríem el dia amb discussions sobre si s’ha de tractar els gais com a malalts. Aquestes idees, que representen el PP i Unió, són molt minoritàries a Catalunya. Ho veurem a les eleccions.

Una Catalunya independent tindria l’oportunitat de debatre sobre el que és veritablement important. Per què els nostres joves no són capaços de trobar feina quan acaben els seus estudis? Quina metodologia requereix la formació dels nostres fills en aquest món tan incert i canviant? Quins recursos serien necessaris per dur-ho a terme?
De pas, també alliberaríem a Espanya d’aquest pesat debat sobre la llengua catalana a l’escola. A ells, potser també els beneficiarà…

El debat sobre l’educació s’ha de centrar en per què els nostres fills no surten prou preparats quan acaben la seva formació. I en per què tenim un dels índexs de fracàs escolar més alts del món. Alliberem-nos d’aquests dos pesats debats i potser disposarem de l’espai per debatre altres temes, molt més importants.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: Espanya no canviarà

My Notes 2 - Page 37

Quan va començar la crisi, a Catalunya es van accelerar les adhesions al sobiranisme. Espanya no tenia projecte i això va empènyer a molts a sumar-se a l’únic que hi havia. L’aparició de Podemos ha donat esperances a alguns que es formi una Espanya diferent després de les eleccions generals d’aquest any.

El que passa és que això no és el que diuen les enquestes ni els partits. Analitzem els números. Perquè la situació catalana es resolgui, cal modificar la constitució. Aquesta hauria de recollir la singularitat nacional catalana i, vista la propensió del govern espanyol a incomplir els pactes, algunes garanties què no ens trauran competències en el futur. Per a fer-ho, cal el vot favorable de 2/3 del parlament. És a dir, el 66,7% dels diputats. Dit amb unes altres paraules; només que el 33,3% dels diputats no vulguin canviar les regles del joc, el canvi és impossible.

A l’últim baròmetre del CIS de juliol, el PP i el PSOE sumen el 53,1% dels vots. És a dir, que els dos partits que han governat sempre a Espanya i que no han volgut fer concessions, poden bloquejar qualsevol canvi constitucional. I això sense sumar-los Ciudadanos, que va néixer amb l’objectiu d’acabar amb el nacionalisme. De fet, els partits contraris al referèndum sumen més del 75% de la intenció de vot.

My Notes 2 - Page 38

Però fem una mica de política ficció. Alguns creuen de veritat que Podemos guanyarà. Que tindran capacitat de pressionar perquè les coses canviïn. D’una forma o d’una altra. Els catalans hem de fonamentar les nostres esperances en què aquests sí que són diferents.

El que passa és que fa uns dies em vaig aixecar amb titulars com aquest:
Pablo Iglesias: “Derecho a decidir, por supuesto. Pero sobre todas las cosas.” No és que em sembli malament decidir sobre totes les coses. És que em recorda al “Apoyaré la reforma del estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento de Catalunya” de Zapatero. I després no va complir.

És tan inconcret… Què són les “coses”? I quan? A què hem d’esperar els catalans? Perquè, segons el candidat de Catalunya Sí Que Es Pot, Lluis Rabell, hem d’esperar a negociar amb Madrid. Però res de dades ni de com.

D’acord; guanya Podemos. D’acord, ho fa amb majoria absolutíssima. Llavors; quan toca votar? ¿O haig d’esperar a votar en les catalanes amb l’esperança que aquests sí em deixin votar? I si no compleixen, a esperar 4 anys més, que aquí no ha passat res…

Faig una proposta a l’Iglesias i els seus. I si, en comptes d’esperar els catalans, Podemos convoca un referèndum legal just després de guanyar les eleccions generals a finals d’any? Estic segur que els que votarem a Junts Pel Sí i a la CUP, estarem encantats de votar en un referèndum legal i acordat…

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: Decidir les estratègies

T’has parat a pensar quines són les principals companyies espanyoles? Telefónica, Endesa, Ferrovial, FCC, Repsol… Totes de sectors híper regulats. Totes les grans empreses espanyoles viuen de les decisions que es prenen al parlament espanyol. No et fa pensar malament? Només se salva Inditex…

A Espanya es regula perquè a aquestes empreses els vagi bé. Per triomfar, l’amiguisme també és fonamental. Per fer-ho encara pitjor, molts polítics que es “retiren”, acaben col·locats en aquestes empreses.

Rodrigo Rato, Zaplana, Ángel Acebes, Pedro Solbes, Narcís Serra, Isabel Tocino, Abel Matutes, Pío Cabanillas, Miquel Roca, Jose María Aznar, Felipe González, Pepe Borrell, Elena Salgado, Ana Palacio, Javier Solana, Josep Piqué, Carlos Solchaga… La llista no s’acaba. Tots han acabat d’una forma o una altra en alguna de les empreses d’aquests sectors. Només al sector de l’energia, n’he comptat 38. Pots consultar-los a puertasgiratorias.org.

La independència per si mateixa acabarà amb les portes giratòries? No. Faran falta moltes més coses, com una legislació i unes institucions que ho penalitzin. No com passa ara. Però sí hi ha un aspecte important que canviaria des del dia 1. A Espanya es legisla per les grans empreses. Les lleis es fan per beneficiar-les.

Com a catalans, això ens perjudica molt perquè Catalunya té una estructura econòmica basada en petites i mitjanes empreses. És a dir, en PIME’s. Sens dubte, un estat català, per pur interès, legislarà més pensant en aquest tipus d’empresa. No crido a la bondat dels polítics sinó al seu propi interès. Si volen tenir a la gent contenta, hauran d’enfocar les coses d’una forma diferent de com s’ha fet fins ara.

És fonamental que el nostre govern es preocupi pel tipus d’empresa en el que treballem. Avui, el govern de Madrid no ho fa perquè li preocupa més el tipus d’empresa que domina l’escenari espanyol. La independència obra una oportunitat a legislar en favor del nostre model econòmic.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Política

Motius pel Sí el 27S: El procés constituent

La Catalunya independent no serà perfecta. En si mateixa, la independència no és cap garantia de millorar. Però el procés sí que té una virtut. Ens exigeix repensar-nos com a societat; Quins són els nostres drets i quines les nostres obligacions? Quins volem que siguin els nostres valors com a societat?

Els catalans tenim l’oportunitat de construir una república. No m’estic referint només a què no hi hagi rei. Parlo de construir una societat més justa. Una societat que no vegi la diferència com quelcom problemàtic sinó que valori la riquesa interior que tenim. Que comprengui el valor de tenir tres llengües com el castellà, el català i l’aranès. Un estat que tingui en compte les noves tecnologies i la realitat europea. Com una administració més àgil i oberta el canvi.

Res de tot això està garantit, però tenim l’oportunitat de fer-ho. A Espanya, això és impossible. El PP i el PSOE, les institucions polítiques més rellevants, fa anys amb el discurs que la Constitució és millor no tocar-la. Fins fa poc, que els han entrat les presses per canviar 2 aspectes…

El primer canvi ja l’han fet. La carta magna ja recull el control sobre el dèficit. Una cosa tant important es va fer sense que el poble ho refrendés. Es pot qualificar de moltes maneres, però per descomptat, no com a democràtic.

El segon petit canvi ha de venir en el futur. Està en joc una institució pública fonamental; la monarquia. Necessita reformular la llei sàlica. També molt important i que beneficiarà a tot el poble…

Si sóc honest del tot, el PSOE parla de federalitzar l’estat. Però mai diu a què s’està referint. La Declaració de Granada és del tot inconcreta. El PSC va arribar amb ganes d’incloure noves fórmules de finançament i de reconeixement nacional.

Va defensar que el finançament autonòmic hi havia de complir el principi d’ordinalitat. La idea és que si Catalunya és la tercera més rica abans de contribuir, ha de ser la tercera després de rebre. No té sentit que la nostra solidaritat sigui tant gran que altres comunitats també riques, rebin més que nosaltres. El PSC no va aconseguir-ho i va tornar amb la cua entre les cames.

Alguns catalans creuen que l’arribada de Podemos pot provocar un canvi. Acceptant que el partit de Pablo Iglesias estigui obert a un canvi, demostraré més endavant que aquest no és possible.

Espanya no està preparada per canviar. Nosaltres tenim una oportunitat de construir un projecte de zero. No la deixem escapar.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.

Economia / Política

Motius pel Sí el 27S: Les pensions

Una de les coses que més preocupen a la gent són les pensions. Sobretot la gent jubilada es pregunta si la Catalunya independent podrà o no pagar la seva pensió. La realitat és que Catalunya està capacitada per pagar les seves pensions.

Moltes persones pensen que els treballadors paguem uns diners al llarg de la nostra carrera professional que ens guarden en algun racó. Creuen que amb aquests diners han pagat les seves pròpies pensions. Això no és veritat.

Cada mes, l’estat recull tot el que els ciutadans treballadors paguen en concepte de seguretat social. No ho guarda, sinó que ho utilitza per pagar les pensions dels que avui estan jubilats. És a dir, que els jubilats d’avui els paguem els treballadors d’avui. Els que treballen avui cobraran les pensions gràcies a la feina dels seus fills.

Dit amb unes altres paraules. Si estàs jubilat i tems que l’estat es quedi amb tot el que has cotitzat, deixa de patir perquè aquests diners no existeixen. El que tu cobres és el que jo pago. I seguiré pagant, com la resta de treballadors en actiu.

És cert que la seguretat social té una mica d’estalvis que, amb la crisi, gairebé s’han consumit. A més, aquests diners “estalviats” han estat fets sevir, en realitat, per a comprar deute públic. L’estat ha guardat els diners sobrers en una caixa. Després s’ho ha prestat a ell mateix!. És a dir, aquests diners ja no existeixen.

Per tant, el que ens hem de preguntar no és qui controla uns diners que no existeixen. La pregunta és si la massa de treballadors catalans estan més o menys preparats per a pagar les pensions dels jubilats catalans.

Com que les pensions les paguen els treballadors, el que marca la diferència és la quantitat de treballadors que cotitza per cada jubilat. He buscat a l’INE les dades de gener de 2015 de pensionistes i de població ocupada. La relació és gairebé idèntica. 2,11 treballadors per jubilat a Catalunya i 2,23 a Espanya. Al 2011, la ràtio era una mica millor per Catalunya; 2,54 a Catalunya davant 2,48 a Espanya.

Amb els diners de la Seguretat Social passa quelcom cridaner si un llegeix la premsa de Madrid, on posen l’accent en què Catalunya no és sostenible per si mateixa.
Al seu llibre “L’hora dels adéus?”, Xavier Sala-i-Martín analitza les dades d’ingressos i despeses de la Seguretat Social. De 1995 a 2008, la tresoreria de la Seguretat Social va aconseguir a Catalunya, després de pagar totes les pensions, un superàvit de 28.167 milions d’euros. I a la resta d’Espanya? Si als comptes de la Seguretat Social li restes l’obtingut a Catalunya, Espanya va generar un forat de 38.085 milions d’euros.

És veritat que un cop va arribar la crisi, Catalunya va generar dèficit. Entre 2009 i 2010, van ser 3.394 milions d’euros. Aquesta dada és la que han utilitzat els mitjans espanyols. Però, què va passar a la resta d’Espanya? Que la Seguretat Social va haver de posar 48.249 milions d’euros. En només 2 anys! Qui és el que no és sostenible?

Catalunya Espanya sense Catalunya
Període 1995-2008 +28.167.000.000 -38.085.000.000
Període 2009-2010 -3.394.000.000 -48.249.000.000

Les pensions a Catalunya estan, com a mínim, tant garantides com ho estan a la resta d’Espanya.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.